dijous, 28 d’abril de 2016

També sóc jo

També sóc jo,
ple de llum i de foscor, tan minúscul
que faig por.
També sóc jo.

També sóc jo (Joan Dausà)

Estreno feina, estreno pors. Cares noves, noms nous, que es barregen i es confonen. Somriures un xic forçats, frases gastades que es pensen i, a vegades, es diuen en veu alta. Jo, tímida un altre cop, amb ganes d'agradar i que m'agradin. El sac d'incerteses, de preguntes mudes, carregat a l'esquena. Humil, fràgil de nou.
Estreno barri. Faig passejades, exploro els carrers, busco el sol que em defuig tot el matí, al despatx. Entomo el fred, el vent i la pluja, mentre els companys de feina es tanquen als bars, canviant una peixera gran per una altra de més petita i sorollosa. Lleig, el barri: oficines, edificis que semblen abandonats, carrers solitaris. Un desert d'asfalt. El tanatori de Sancho d'Àvila a quatre passes: l'espectacle de la mort a tocar. Gent que s'abraça i plora al carrer, que amaga els ulls i la pena rere ulleres fosques. Gent serena, gent sense consol. I entre la gent, jo, una intrusa que fa camí amb la poma o l'entrepà de formatge a les mans; una estranya que s'obre pas, que no canvia de vorera, que no furga en el dolor, però tampoc no aparta la mirada. Una turista, gairebé. Almenys avui, almenys encara. 


diumenge, 24 d’abril de 2016

Malgrat les hores

Escuché la palabra en el autobús y se me quedó dentro de la cabeza dando vueltas como una mosca dentro de una botella. Hay palabras que entran y luego no encuentran la salida. (...)

Dos mujeres en Praga 

Voldries que fos Sant Jordi cada dia i anar-te'n a dormir a la nit sadollada, amb el tacte suau de les pàgines encara als palmells, l'olor del paper al nas, cada cop que inspires, i el pensament ple de paraules que busquen la sortida, però no la troben. Atrapats, els mots, perduts en el laberint de la ment, ja teus per sempre.

Sant Jordi, doncs. I tu obrint-te pas, entre empentes i cops de colze mal dissimulats, l'ànsia als ulls, la satisfacció als llavis. El sol rabiós, inclement del matí. La pluja inquieta de la tarda. Els amics que comptes i recomptes a cada pas, que extravies i retrobes a cada pas, sota els paraigües de colors. La mà d'ell a l'espatlla, a la cintura, com una àncora. La rosa que espera a casa, pacient, envoltada d'espigues que somies daurades però sempre són verdes. Tot tan fràgil, encara, malgrat les hores.