dimecres, 13 de gener de 2016

Com espigues de blat que el vent sacseja

Ma rose à moi, un passant ordinaire croirait qu'elle vous ressemble. Mais à elle seule elle est plus importante que vous toutes, puisque c'est elle que j'ai arrosée. Puisque c'est elle que j'ai mise sous globe. (...) Puisque c'est elle que j'ai écoutée se plaindre, ou se vanter, ou même se taire. Puisque c'est ma rose.

El petit príncep
Antoine de Saint-Exupéry

Un somriure com tants altres. Gran, amb les dents del davant un xic separades. Uns ulls marrons, amb pestanyes llargues, infinites. Unes orelles petites, infantils gairebé. N'hi deu haver milers, així. Tants com espigues de blat que el vent sacseja. Estimo la meva espiga, però, i sé distingir-la de totes les altres amb els ulls clucs. 

Un jo també com tants altres. Dit en veu baixa, a les fosques, com un rés. N'hi deu haver milers, paraules que el vent s'enduu cel amunt, quan bufa fort, que s'obliden fàcilment. Atrapo les teves paraules abans no fugin i se m'enreden entre els dits. 

Una abraçada com tantes altres. Que fa cruixir cada os, que tiba cada múscul. Que et fa sentir forta i feble ensems. N'hi deu haver milers, així. M'aferro a les teves abraçades amb el cos sencer. No afluixo.