dimarts, 29 de novembre de 2016

Pols, cendra i no-res

(Aquest relat ha estat guanyador del Premi de Narrativa Valerià Pujol d'enguany)

No pesa gens, l’urna. S’ha tornat lleugera, la mare, ingràvida gairebé, ella que sempre havia estat més aviat grassoneta: el pit generós, els sacsons al voltant de la cintura, el cul ample, les cuixes grosses que es fregaven quan caminava amb un balandreig sinuós. I ara, en canvi, és només pols, cendra i no-res.
Recorda aquell viatge a Còrdova, fa tants anys, la visita a la mesquita. Els amics que s’extasiaven contemplant el bosc de columnes i arcs de ferradura, que es fotografiaven al pati dels tarongers, mentre ell romania davant una petita làpida de marbre blanc, rellegint una vegada i una altra la inscripció que hi havia esculpida: “Aquí yace en polvo, ceniza y nada, Doña Inés Henríquez Valdés”.
Aleshores el pare ja estava malalt, però s’aferrava a la vida amb les forces que li quedaven, amb els dits i les ungles, amb les dents que encara eren seves i les que no, ferotge. No volia marxar, no s’hi resignava. Potser li feia por convertir-se en la pols i cendra de la inscripció. Fins i tot es va negar a donar cap òrgan, arribat el moment, tot i que de tan consumit com estava segurament no n’haurien pogut aprofitar res. Potser li feia més por encara el no-res, la “nada” de l’epitafi, ell que sempre havia estat un home de certeses: casa seva, la dona, el fill, la feina. Una copeta al bar, els vespres. El diari de bon matí, mentre esmorzava. La partideta amb els amics els dissabtes a la tarda, el caliquenyo que li penjava dels llavis molsuts, discutint a crits de política i religió. L’ateisme que abraçava amb més força que la família i que, amb els anys, va esdevenir una por negra i fonda com un pou.
No va voler fer testament, ni tan sols al final, i va morir lentament i agònica, tossut, negant la mort mateixa. Si hagués estat creient, com la mare, o com a mínim agnòstic, com ell mateix, pensa el fill, almenys hauria tingut el consol de l’altra vida, o si més no, li hauria quedat la possibilitat, l’esperança, el dubte.
La mare va ser tota una altra cosa. Va marxar de puntetes, com havia viscut, sense fer gens de soroll. Em sembla que em ve un cap-rodo. M’estiraré una estona, va dir diumenge, havent dinat, mentre païen l’arròs a banda. I ja no es va llevar més. Ell, el fill, mirava els esports al menjador, escarxofat al sofà, fent temps per tornar a casa seva després de la visita obligada. Als peus, la gossa de la mare, la Guita, que feia la becaina, no va alçar el cap ni un segon mentre la seva mestressa traspassava. Què s’esperava, sinó, que bordés, que udolés com un llop? Això només passa a les pel·lícules… La mare va morir sense fer enrenou, en silenci, doncs, discreta, i la va trobar enllitada al cap d’una estona, encara tèbia, els ulls tancats, el rostre en pau, com si només dormís. Quan em mori a mi no m’enterreu pas, li havia sentit repetir mantes vegades. No se m’hi ha perdut res, al cementiri. El fill s’havia estranyat que no volgués “reposar”, que en deia ella, al costat del pare. Potser ja n’havia tingut prou, d’ell. Potser no volia ocupar més espai que en vida, ser una nosa.
Què li queda, ara?, es pregunta ell. Una urna plena de pols, cendra i no-res, i una gossa vella que se’l mira resignada quan la treu a passejar. Talment la mare. Deu ser cert allò que diuen, que les bèsties s’acaben assemblant als seus amos. O potser era a l’inrevés, ja no ho recorda.
El pis l’haurà de buidar aquesta setmana. Desar la roba de la mare en capses i dur-les a la parròquia. Vendre, regalar o llençar els mobles i les quatre andròmines que conservava, atrotinades sí, però impol·lutes. Donar de baixa els rebuts. Tornar les claus a la immobiliària a finals de mes. Tota la vida de lloguer. Tants anys treballant i no s’havien pogut comprar un pis?, es preguntava sovint. Ho va entendre quan, en morir el pare, va trobar només 300.000 pessetes de les d’abans al banc, per pagar l’enterrament i quatre despeses més, ras i curt. 
I aleshores va recordar els vespres que la mare el feia anar a cercar el pare al bar, que el sopar es refredava a taula, i el trobava assegur al tamboret, davant la màquina, la mirada febril, la mà esquerra que aferrava les monedes mentre la dreta empenyia la maneta amb força. I ell, criatura, quedava enlluernat per les llumetes de colors, la música estrident i el clinc-clinc esporàdic del doll de monedes que queia a raig per la ranura. Va entendre també que segurament a les partides dels dissabtes canviaven de mans alguna cosa més que cartes o fitxes de dòmino. I va interpretar, per fi, els silencis de la mare pel que eren realment: retrets muts. 
Orfe. No és tan d’hora, no es pot queixar, però fa mal, molt més que no s’esperava. No és només la solitud, tantes vegades com l’ha cercat i volgut i ara que és imposada sap que li començarà a pesar. Digues que sí, fill, aprofita ara que ets jove. Ja tindràs temps de trobar una dona, que en acabat només fan la murga…, el defensava el pare quan la mare es començava a amoïnar. Però, de mica en mica, els copets a l’esquena del pare, les picades d’ull còmplices es van anar convertint en retrets. Mira que ho fas complicat, tantes dones com hi ha al món i encara te l’hauran de fer a mida!
Potser tenia raó, el pare, perquè com més temps passa més mandra li fa sortir. Els amics s’han anat emparellant, casant, tenint fills, no sempre per aquest ordre. Alguns s’han anat separant, també, és clar, i han tornat a començar el cicle, incansables. I ell és l’únic que no es mou, que sembla que no avanci, criant panxa i arrugues, perdent cabell i alguna dent, també. Potser tenia raó el pare, sí, i és massa primmirat: no li agrada prou cap de les dones que coneix, no li acaben de fer el pes. I, com més temps passa, més especial ha de ser l’escollida, més perfecta, li sembla, per justificar la llarga espera.
Hi va haver un temps que sí, que va creure que l’havia trobat, que era ella. Tot plegat va durar una colla de mesos. Van anar a París, fins i tot! Però va anar perdent la il·lusió, com tantes altres vegades, se li va anar desinflant a les mans, prou que ho veia, però no hi podia fer res.
No és només la solitud, doncs, vella companya. És aquesta por nova que se li comença a enfilar pels dits dels peus, cames amunt, fins a l’estómac. La mateixa que deuen sentir els soldats, durant la batalla, quan l’avançada, la partida que marxa al davant, és abatuda i es troben de cop ocupant la seva posició, desprotegits. Entre ell i la mort ja no hi ha ningú. 
Què li queda, doncs?, es torna a preguntar. Una gossa xaruga i quasi cega, incontinent, que ha de treure cada dos per tres perquè no se li pixi al menjador, i que li omple el pis de pèl. Dòcil, sí, llevat de quan prova de banyar-la, que es regira, rabiüda, ho esquitxa tot, i gruny i li ensenya les dents poc esmolades ja. I una urna platejada i lleugera, que comença a pesar-li damunt la taula del menjador. 
No pot llençar-ne les cendres al mar, tan de moda fa uns anys i que ara està prohibidíssim. A més, seria absurd, que la mare devia trepitjar la platja una dotzena de vegades a la vida, a tot estirar. No hi ha cap lloc especial que li agradés visitar: cap bosc per abocar-les al peu d’un arbre centenari, cap cim d’un penya-segat des d’on es vegin un tros de mar i un tros de cel del mateix blau, cap campanar d’una església des d’on lliurar-les al vent com una ofrena.
No li recorda altra vida que passejant pel barri, amunt i avall, com si volgués gastar els carrers amb els seus peus botits. Del bracet del pare, primer, donant-li la mà a ell, després, de petit, estirant la corretja de la Guita, que s’atura a cada pas per ensumar altres gossos, ja al final.
I aleshores se li acut. És una idea boja, que diria la mare, però ara ja no hi és per censurar-la. Cada cop que surt a passejar la gossa, s’enduu a la mà esquerra, al puny clos que no subjecta la corretja, un grapat de cendres de la mare i les va escampant, com un polsim fi, imperceptible, que se li esmuny entre els dits, pels carrers que freqüentava. I així empolsina les voreres, els semàfors, els arbres, les botigues del barri. Els transeünts i tot. Els veïns que la coneixien i els que no. La mare és arreu, durant uns dies. Fins que l’urna és buida de pols i cendra i queda plena de no-res, tan sols, i la llença al contenidor de la cantonada, on la mare abocava les escombraries, cada vespre, amb la bossa ben lligada.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada