diumenge, 24 d’abril de 2016

Malgrat les hores

Escuché la palabra en el autobús y se me quedó dentro de la cabeza dando vueltas como una mosca dentro de una botella. Hay palabras que entran y luego no encuentran la salida. (...)

Dos mujeres en Praga 

Voldries que fos Sant Jordi cada dia i anar-te'n a dormir a la nit sadollada, amb el tacte suau de les pàgines encara als palmells, l'olor del paper al nas, cada cop que inspires, i el pensament ple de paraules que busquen la sortida, però no la troben. Atrapats, els mots, perduts en el laberint de la ment, ja teus per sempre.

Sant Jordi, doncs. I tu obrint-te pas, entre empentes i cops de colze mal dissimulats, l'ànsia als ulls, la satisfacció als llavis. El sol rabiós, inclement del matí. La pluja inquieta de la tarda. Els amics que comptes i recomptes a cada pas, que extravies i retrobes a cada pas, sota els paraigües de colors. La mà d'ell a l'espatlla, a la cintura, com una àncora. La rosa que espera a casa, pacient, envoltada d'espigues que somies daurades però sempre són verdes. Tot tan fràgil, encara, malgrat les hores. 


1 comentari:

  1. Seria fantàstic que cada dia fos Sant Jordi, per l'esperit que desprèn, encara que no regaléssim roses ni llibres, només somriures i abraçades...
    Bon vespre, Eva.

    ResponElimina