dimecres, 25 de novembre de 2015

Camins de cel

Al cos hi tens traçats camins de cel,
volo amb els dits.
Des d’aquí dalt, cada piga és un llac,
bec el desig.


(Cartografies, Mireia Calafell)


Ja no estimes així, oi? Prou que ho voldries... Tornar a ser adolescent, sí, però no pel cos jove i àgil, que per fi has après a acceptar-te tal com ets, sinó per aquella capacitat de donar-ho tot, d'abocar tot el que ets i tens, d'enamorar-te del color d'uns ulls, d'una mirada, un gest, un to de veu, un serrell que tapa el front i que unes mans grans i aspres o petites i fines aparten amb un gest nerviós. No poder dormir a les nits, pensant-lo, el neguit a l'estómac com un puny clos. Recórrer tots els carrers del seu barri, esperant trobar-te'l com per casualitat, i dir-li un hola fluix, i potser somriure una mica, enrojolada. Notar que és a la festa només perquè l'aire té una altra consistència i fer veure que balles o xerres amb els amics; saber on és en tot moment, encara que no el vegis. La pell del braç que s'esgarrifa si et frega, sense voler, quan et passa pel costat.
Ja no desitges així, oi? Prou que ho voldries... Mostrar-te nua per primera vegada, la pell blanca més blanca encara en la penombra, els cabells més foscos, els ulls més grans. La boca de l'altre, inexperta, golafre, arreu, resseguint amb la llengua àvida camins de cel, desdibuixats, invisibles gairebé. Descobrint paradisos fràgils.




diumenge, 22 de novembre de 2015

Et conec

Parlem poc, ens veiem menys encara. Però sempre que et retrobo tinc la mateixa sensació, em ve el mateix pensament: et conec. Ens bufa per dins el mateix vent. Un vent gelós que per més lluny que vagi sempre em reclama. 
Et conec, doncs. Els records d'infantesa s'amunteguen en una pila indestriable: ja no sé dir del cert quins són teus i quins meus. Són tots nostres, suposo. L'adolescència convulsa, també (totes ho són al cap i a la fi), la joventut insolent, la maduresa incerta.
Et conec i sé que hi ets, que ens tenim, que si allargo el braç els quilòmetres desapareixen, els dits es toquen, les mans s'enllacen. Ets sòlida, som sòlides, fermes, com arbres. Un xic més vinclats, potser, amb més anells cada vegada al tronc, més cercles concèntrics al voltant d'un mateix nucli, d'un mateix centre, d'una mateixa ànima immutable. Tenim les mateixes arrels, encara, només que un xic més fondes cada dia, per més solcs que tingui la terra, malgrat la pluja, la neu, l'ànsia inacabable. 
Et retrobo i t'acarono les branques baixes, gruixudes; si em poso de puntetes, també les altes, primes i llargues (vaig amb cura perquè no se'm trenquin als dits). T'oloro les flors, et compto els fruits dolços i amargs. Ric amb cada brot verd, danso amb les fulles vermelles, marrons, daurades, que et plouen lentament.
Et conec, et sé, et penso, et duc dins i vull que ho sàpigues. Que bufi fort el vent i xiuli nord enllà: et conec, et conec, et conec, com un cant. Que t'ompli tots els buits, totes les esquerdes, totes les absències.


dimecres, 18 de novembre de 2015

Mentrestant viurem

- Un jour nous allons tous mourir.
- Oui, mais tous les autres jours, nous allons vivre!

(Charles M. Schulz)

Morirem sí, un dia. I ja no serem tu, jo o nosaltres. Serem les cendres que les mans amigues colgaran al peu d'un arbre, que suraran al mar o que s'endurà el vent. Serem la pluja fina, imperceptible, que cau sense descans i amara el camps. El pensament, petit o gran, que viatja al cor de les persones estimades, amunt i avall, sense descans, mentre ens recordin. 
Morirem, sí. Però mentrestant viurem. I ens estimarem, a poc a poc, amb tendresa, com si tinguessim tot el temps a les mans. Amb fúria, també, salvatges, com si el món s'acabés demà. Nedarem nues i tocarem el fons de l'oceà amb la punta dels dits arrugats o romandrem a la platja, vestides, i mullarem tan sols els peus petits en l'aigua gelada, porugues. Plorarem com criatures, riurem com adolescents. Farem la migdiada, mandroses, una tarda calorosa de diumenge o correrem sota la tempesta que hauran sembrat altres mans, en nom nostre o d'algun déu.
Morirem, sí, un dia, però tots els altres no. Tots els altres dies viurem.