dimarts, 27 d’octubre de 2015

Olor d'hivern

Hasta el invierno más largo muere rendido ante el mar.
Maldita Nerea


Fa olor d'hivern aquesta tardor. També de castanyes i moniatos, és clar, i potser d'algun panellet, tot i que van cars i els trobo massa dolços. Prefereixo les castanyes, sí, sobretot les que duu ell, embolicades amb paper de diari, que ha passat per la paella a correcuita i que mengem ràpid, regades amb un xic de vi blanc, jo, i una cervesa negra, ell, abans no es refredin i no les puguem pelar. Hi fa un tall vertical a una banda, i em sorprèn, que a casa l'àvia les tallava horitzontalment, pel mig, i la clova es desenganxava amb facilitat i gairebé queia sola. Prefereixo també els moniatos, com ella, dolços i ataronjats, però són de mal fer al forn i nosaltres no tenim paciència.
Fa olor d'hivern aquesta tardor, deia. Perquè ahir anàvem de màniga curta i amb l'aire condicionat a tot drap a la feina i demà durem la bufanda nuada el coll i l'abric llarg. I el nas vermell i carregat de mocs. De petita les tardors eren llargues i els hiverns eterns. Ara passen en un sospir. Nadal a tocar, després Setmana Santa i al cap de quatre dies l'estiu i sant tornem-hi. Potser és que ens fem vells tots plegats. Com ella. Com l'àvia, que ja no cou castanyes ni moniatos, ni torra pa a la vora del foc. Que ja no recorda que ja no recorda. Vells i esgotats. Com la llar de foc que ja no encén ningú, que ja no és llenya i flames, sinó només cendra. O ni tan sols això, que el pare la deu haver buidat a palades i ara és només un forat negre, un pou fosc i pregon.


dijous, 22 d’octubre de 2015

París

Paris est tout petit pour ceux qui s'aiment comme nous d'un aussi grand amour.
Jacques Prévert
(Les enfants du Paradis)


Voldria visitar París cada any, ja ho saps. Cada primavera, més ben dit, just abans no comenci l'estiu i els carrers cremin. No hem de suar-hi a París. El París que a mi m'agrada és el de la jaqueta prima, el del mocador fi al coll, el de l'airet fresc però suau. Tu no, és clar. Tu només vols conèixer paisatges nous; no mires mai enrere, ja ho sé. Potser per això corres, sempre endavant, sempre més ràpid, sempre més lluny. Potser per això escric, sempre furgant en els records, ordenant-los, provant d'entendre i d'entendre'm.
Segurament tens raó i un no ha de tornar mai als indrets on ha estat feliç. Segurament m'equivoco i el passat és només un castell fet de vent, sense arrels ni fonaments, que sura cel enllà, inabastable. Però París és un poc meu, un poc nostre, ja, no ho veus? El vam caminar sencer. De La Defénse a Père Lachaise, de Montmartre a Montparnasse. Per les tombes, els jardins, les esglésies, els ponts. Sense perdre'ns. Pels 1.408 graons de la Torre Eiffel, pujada i baixada. Sense defallir. El París de dia i el de nit, el de la llum i el de l'ombra.
Voldria visitar París cada any, ja ho saps. Per conèixer-ne tots els racons i trobar-lo un xic més petit cada volta. Per poder dir el recordava més gran, rient, com una criatura, quan ja sigui ben meu, ben nostre.



dissabte, 10 d’octubre de 2015

Doctora, és greu?

Se m'esvalota el galliner. Es veu que tinc un atac agut de feminisme (Doctora, és greu?, que diria l'amiga sàvia). D'independentisme segurament també, però com que és moda es deu perdonar més fàcilment (obviarem allò de si l'independentista neix o es fa). Per què aquesta indignació, aleshores?, em pregunten. I, sobretot, per què ara? Aquest és el meu espai, responc. Hi escric quan, com i sobretot el que vull. I, de la mateixa manera, exercint la teva llibertat, pots decidir no llegir aquest blog. O bé llegir-lo i no estar d'acord amb les meves idees. O amb algunes sí i amb d'altres no. O pensar que en faig un gra massa. O que tinc raó. 
No m'he de justificar, doncs, però ho acabo fent perquè provo de fer-me entendre, perquè no ho puc evitar, perquè què hi farem si som humans. I potser a tu no et toca, perquè no t'han discriminat, maltractat, abusat i penses que allò que no et frega no et pot fer mal. Però segur que tens una mare, germanes, amigues, companyes per qui lluitar, per qui alçar la veu. O si no tens ulls i orelles, per veure i sentir la injustícia; boca, per cridar-la.
Potser a tu no se t'ha aturat mai una furgoneta al costat, un dissabte al matí, davant de casa, mentre esperes l'amiga que t'ha de recollir en cotxe, amb la maleta a la mà. I el conductor que et mira i no diu res, però amb la cara i la mirada t'ho diu tot. Que espera no saps ben bé què. Potser no t'ha seguit mai ningú per un carrer fosc, un vespre d'hivern, aturant-se quan tu t'atures, canviant de vorera quan tu canvies de vorera, rient quan et gires i t'hi encares. Guaita que divertit. Potser no has sentit una por antiga, visceral, passejant a soles pel bosc una tarda d'estiu, i no has pensat en tots els llops i en totes les caputxetes d'aquest món. Potser no has tingut un cap que t'ha presentat com aquesta és la meva secretària. Oi que és bufona? No treballadora, eficient, una gran professional, no. Bufona, Guaita quin afalac.
Potser tu no, doncs. I hi ha tanta injustícia al món, dius (no ve d'una, aleshores?). I la societat és així, dius (oblides que la societat som tu i jo i que aquest jo sóc així, saps?, és l'argument, l'excusa pobra que repeteix qui no vol canviar, per por, per mandra, per comoditat, per egoisme). Tu no, doncs. Però oblides també que no fer, que no dir, que no implicar-se també és decidir. Que qui no és part de la solució és part del problema.


dimarts, 6 d’octubre de 2015

Posem per cas (II)

I CONTINUA...

Els arguments et semblen de ciència ficció i et deixen bocabadada. Perquè, no t'hi havies fixat, però l'exercici diu que ella ensenyava uns quants centímetres de pit i de cuixam (traducció simultània: anava provocant). I és clar, anar-se'n al llit amb un noi que acabava de conèixer... (traducció simultània: és un putot). D'això de caminar sola de nit, per indrets foscos, on ja sabem que hi ha paios poc recomanables, no en parlem, és clar! Traducció simultània: s'ho ha buscat. Traducció simultània: els homes són com bèsties, és ben sabut, i no es poden controlar. Traducció simultània: qui no vulgui pols que no vagi a l'era. 
Posem per cas que el cap et va a mil per hora. Que t'indignes i, aquesta vegada, no calles, no pots callar. Que vas estudiar traducció i interpretació, sí, però mai no vas pensar que et calgués tanta traducció simultània i menys en la mateixa llengua. Posem que  ho treus tot. Posem, també, que els companys (i les companyes, no ens oblidem de les companyes) fan cara de què diu ara aquesta. Que el professor et fa callar, perquè anem curts de temps, vés, i l'objectiu de l'activitat no era buscar polèmica, generar debat, sinó mostrar que davant d'una mateixa situació hi pot haver punts de vista molt diferents. Fomentar la tolerància i l'empatia. Per les mirades que et claven, resulta que la intolerant i poc empàtica ets tu. 
Posem per cas que passen els anys i fregues la quarantena. I que encara hi penses. Les víctimes, sovint, no són víctimes. Les dones, quan diuen que sí, encara són putots; quan diuen que no, estretes; quan diuen potser, escalfabraguetes. Els homes encara no es poden controlar, pobrets, perquè continuen pensant amb allò que tenen entre les cames, vés què hi farem. I el món, això sí, gira que gira. 


Posem per cas (I)

Posem per cas que fregues la trentena. Que treballes en una multinacional nord-americana de nom llarg i enrevessat, amb una & al mig, que sempre dóna glamur. Que com que per aquelles terres s'estila et fas un fart de fer cursos de creixement personal i professional: resolució de conflictes, creativitat, treball en equip. Repasses conceptes que ja sabies (i que, humilment, creus que ja practiques), com ara l'empatia o la tolerància. I n'aprens de nous: que si win-win (el tots guanyem de tota la vida), que si think tank, que si benchmarking... Sense oblidar-nos del role-play, és clar, que vol dir bàsicament que passes vergonya pròpia i aliena, interpretant-te a tu mateix en diferents situacions, o a algú altre, que no saps què és pitjor. Tot plegat en anglès, és clar, que fa més patxoca i més multinacional. A cada sessió et preguntes, íntimament i secreta, si l'empatia i la tolerància es poden aprendre, sobretot si no en tens ni gota, com alguns caps i companys sense ànima que comparteixen curs amb tu; si tantes hores invertides serveixen per a res, en definitiva. Si un xic més de sentit comú i de bona voluntat no ens farien més servei. Però calles, que ja vas aprenent que per a això també et paguen.
Posem per cas que en una de les sessions fas un exercici. Vet aquí la situació plantejada: una dona jove surt una nit de festa, a la discoteca coneix un noi ben plantat i acaben la nit a casa d'ell. Després del clau de rigor (no sabem si satisfactori o no), la noia se'n vol tornar a casa però, oh desgràcia, ell viu als afores de la ciutat i no la vol acompanyar amb cotxe. Per acabar-ho d'adobar, ella no té diners per a un taxi, o sigui que acaba marxant a peu. Camina que caminaràs, ha de creuar un pont, que no deu ser gaire llarg perquè, malgrat la foscor, a l'altra banda veu que hi ha un paio amb bastanta mala pinta. Vencent la por decideix continuar endavant, amb tan mala sort que al final el paio la viola. Exercici: ordena de més a menys culpables (de la violació, suposes) els personatges de la situació.
Posem per cas que literalment al·lucines, perquè no entens l'objectiu de l'activitat, però, prudent per una vegada, calles i esperes. El curs es diu resolució de conflictes i al cap i a la fi una agressió sexual n'és un, i greu. Penses un xic. En qualsevol cas, acabes l'exercici ràpidament; no cal trencar-s'hi gaire el cap perquè, evidentment, el principal culpable de la violació (per no dir l'únic) és l'agressor. Fàcil, no? O potser no tant? Perquè aviat t'adones que uns quants companys (i, més greu encara, algunes companyes) de classe consideren, sense embuts, que la principal culpable és, oh sorpresa!, la dona. La víctima, vaja.  (CONTINUARÀ...)

diumenge, 4 d’octubre de 2015

No morim, ens maten

Sóc independista, de sempre, d'ençà que tinc memòria. Pública, ara que el tema és d'actualitat. Privada, durant anys, quan només era un somni, una quimera. Però, com deia algú, espero deixar de ser-ho aviat, que no calgui. I ja ho sabem que Ítaca és lluny, que el camí serà difícil però bonic i que cal gaudir-ne, però tenim pressa. Deixaré de ser independentista, doncs. Però em temo que feminista ho seré per sempre més. 
Feminista, quan l'amic em parli d'aquella noia "fresca" que estiuejava al seu mateix carrer quan era adolescent, i jo sigui conscient que suavitza l'adjectiu per mi i que, amb els col·legues d'aleshores, feia servir la paraula amb quatre lletres. Puta, sí. Puta, ella, però tots els nois amb qui s'ho passava bé devien ser uns mascles, uns campions, és clar. 
Feminista, mentre les amigues i conegudes comenten que han fet sort, que el marit/parella de torn les ajuda molt, a casa i amb les criatures. Ajudar, no compartir, que vol dir que la responsabilitat és teva però que ells, generosos i magnànims, s'arremanguen de tant en tant i et donen un cop de mà.
Feminista, mentre a l'empresa privada elles cobrin menys que ells per la mateixa feina. O a l'Administració pública, mentre elles continuïn sent majoria, en línies generals, però minoria, encara, en els càrrecs directius i de confiança. Feminista quan, fa quatre dies, la presidenta del Cercle d'Empresaris de Madrid (he dit presidenta, sí) deia que preferia no contractar dones d'entre 25 i 45 anys perquè si es quedaven prenyades era un problema.
Feminista, perquè diuen que morim, però ens maten. Morim de velles, d'un atac de cor, d'un accident de cotxe, si caiem d'un penya-segat. Però no morim a mans de la nostra parella, com diu la premsa: ens maten. 30 víctimes de la violència de gènere a Espanya (5 a Catalunya) del començament d'any ençà, i la trista suma no s'atura. 
Feminista, sí. Mentre pugui respirar i alçar la veu, mentre tingui mare, àvia, germanes, nebodes, amigues, dones per defensar, fins al darrer alè. Mentre calgui.