dissabte, 26 de setembre de 2015

Manicura francesa

Strong is the new pretty.


La neboda gran, la que s'assembla més a mi quan tenia la seva edat. Prima, amb els braços i les cames com canyes a punt de vinclar-se, les faccions delicades, els llavis com una línia fina gairebé invisible, els ulls que tot ho miren i tot ho veuen. La voluntat de ferro: has de picar-hi i picar-hi fort, sense descans, amb el martell, perquè canviï de forma. Tossuda.
La neboda gran, que aviat farà deu anys. Què vols per al teu aniversari?, li preguntem, a taula, un diumenge, mentre dinem. La manicura francesa, diu fluix, perquè sap que la resposta no agradarà. I ric, perquè jo, tres dècades més vella, amb prou feines sé en què consisteix. Algú, probablement la seva mare, m'ho explica. Ric, però no fa gràcia.
I penso en els meus deu anys. No recordo si vam fer una festa, si vam menjar pastís (no estàvem per celebracions, aleshores), si vaig tenir regal. Segurament vaig demanar un llibre. Trenta anys més tard, no voldria altra cosa (no hi ha fidelitat més gran que aquesta). Res no supera un bon llibre, encara (bé, sí, dos o tres o cent). Penso en els meus deu anys, doncs, sense manicura francesa, ni maquillatge, ni mòbil, com anhela la neboda. L'últim que volia era la mirada dels altres, ser el centre d'atenció, el sóc aquí. Preferia fer-me fonedissa, amagar-me sota l'escala assseguda a la cadireta de fusta, i llegir, llegir, llegir. Ser invisible, transparent. El cabell recollit, que no molestés, o deixat anar però que em tapés la cara, els ulls. Desaparèixer. Les dents que mossegaven els llavis i es menjaven el somriure tímid. Els vestits només a l'estiu, sense leotards gruixuts que anaven lliscant cuixes avalls, incòmodes, sense les sabates de xarol brillants, només les cames nues que fregaven la tela lleugera, els peus descalços.
Ric i explico l'anècdota a les amigues, que afortunadament tampoc no saben què és la manicura francesa o no els interessa. Ric, però no fa gràcia. Ric, però penso en les nebodes (la gran i també les altres), que retallen i pinten quaderns farcits de corones, vestits llargs, cintes i llaçades, cotilles i varetes màgiques, cabells llargs i rossos, ulls grans i blaus, somriures complaents. Les nebodes que es pinten les ungles i, si poden, un xic els llavis, que es disfressen de princeses i fades, carregades de purpurina.
I voldria dir-los que no. Que mai no les he vist tan boniques com quan tornen al vespre, després d'un dia de platja, la cara neta, la pell calenta amb gust de sal, la sorra entre els dits dels peus, el cabell humit, els ulls inflats i cansats. Mai tan boniques com quan van en bicicleta o corren pel pati i xisclen, suades, el cabell enganxat al cap i el riure als llavis. Mai tan boniques com quan canten per Nadal o diuen el vers. Com quan es lleven al matí, les parpelles carregades de son, encara. Com quan diuen jo voldré repetir, mentre l'àvia els omple el plat d'arrós i escamarlans, com quan diuen boníssim, mentre el gelat de xocolata els regalima barbeta avall. Mai tan boniques com quan són elles, com quan són nenes.


dissabte, 19 de setembre de 2015

De ningú més

És meu aquest cos meu. Meus aquests braços acollidors, que són abraçada, aquests braços que empenten, que són rebuig. Meves aquestes mans esteses, que són ofrena, aquestes mans buides, que són puny clos. Meu aquest cor que batega ràpid o lent. 
És meu aquest sexe humit que s'obre de bat a bat, com les finestres a les nits caluroses d'estiu, o només un xic, els matins de primavera, perquè entri un raig de sol. Aquest sexe que es tanca amb pany i clau i forrellat, com les portes de fusta les nits fredes i fosques d'hivern. Que ara és sí, i després potser, i demà no, si ho vol.
Meves aquestes cames que van o que es queden. Aquests peus que trien aquest camí, o aquest altre. O potser un tercer. O potser tots o cap.
Meus aquests ulls que miren i, per tant, veuen. Que es tanquen perquè no volen veure però a vegades és massa tard. Perquè ja han vist i saben. I recorden. Aquest somriure que somriu, alegre o trist.
És meva aquesta ànima, sàvia i ignorant, que diu sí quan vol dir que sí i no quan vol dir que no. Que diu no ho sé quan dubta. 
És meu aquest cos meu. Teu aquest cos teu. Nostre aquest cos nostre. De ningú més.


(Imatge de l'artista Joan Turu: http://joanturu.blogspot.com.es/) 

dimarts, 8 de setembre de 2015

Per què no corro

Ell corre. És una activitat que l'omple, una passió gairebé. I també una manera de viure, diria: el gimnàs, els entrenaments, l'alimentació, les curses. És molt sacrificat: sempre acaba esgotat però content. Fantàstic, no? Doncs sí. El que no em sembla tan bé és l'eterna pregunta: I tu, no corres? Sempre me la fan altres corredors o, pitjor encara, parelles de corredors. El to sovint és de sorpresa. Doncs no, no corro mai, ni tinc previst fer-ho. No em ve de gust, no m'interessa gens ni mica i, a més, ja tinc les meves aficions, jo, que m'ocupen una bona colla d'hores també i que són iguals d'importants per a mi. I a ell, que jo sàpiga, ningú no li pregunta: I tu, no escrius? Fas ioga, també? Mai, ni una sola vegada.
De tant en tant, l'acompanyo a alguna cursa (amb aquesta excusa he visitat, aprofitant l'avinentesa, un munt de ciutats que no coneixia). L'espero en un punt del recorregut que prèviament hem acordat, per donar-li ànims i que vegi un somriure, una cara coneguda en la marea humana. O bé a la meta, per felicitar-lo o consolar-lo, segons toqui. És ben solitària la vida de l'acompanyant del corredor, sovint tediosa. 
De tant en tant, ell m'acompanya a algun recital de poesia, sobretot quan l'amiga ens regala versos. També llegeix algun dels contes que escric o els apunts d'aquest bloc, tot i que després no se'n recorda.
No corro, doncs. I no, no escriu ni el veureu al parc de la Ciutadella o a la platja fent postures impossibles de ioga. Cadascú és cadascú: sencer, complet, únic, no l'extensió o l'ombra de l'altre.


diumenge, 6 de setembre de 2015

Absència

L'abisme a la línia breu de les parpelles
quan l'amic recita un poema
que no parla d'absència
que és absència

I Déu en algun lloc
Sònia Moll

L'amiga ens regala versos, un altre vespre, regats de pluja, que parlen de malalties i comiats, d'absència i de dolor. De la memòria que fuig, esquerpa, i dels camins, reals i imaginaris, que construïm per retrobar-la. Per recordar. Som allò que recordem, diuen. 
Potser no són versos alegres, que ella diu sovint que escriu trist, però són plens de vida. Són vida ara que les onades ens duen mort. Ara que la mort, impúdica, és un infant de bocaterrosa, en una platja qualsevol. Ara que voldríem mirar a una altra banda, com hem fet sempre, i no podem, perquè els ulls han vist, ja, i els ulls recorden.