dimecres, 22 de juliol de 2015

Amb cullera de plata

Ens podem trobar allà on el mar arriba i la terra ferma s'agenolla.
Erri de Luca

T'enyoro, diu l'amiga. Jo també l'enyoro i, a estones, m'enyoro i voldria amagar-me del món, en el meu capoll de seda, que les quatre parets del pis fossin tot l'univers, curull d'estrelles, sense sol, ni lluna, un planeta minúscul i solitari, que gira i gira. Arrecerar-me dins aquest úter petit i calent, vermell, que batega fluix, mentre provo d'acompassar el cor desenfrenat, sorollós, delator. Furgar dins meu, amb cullera de plata, el clinc-clinc del metall al fons de la copa, fins que no quedi res. Fins no ser res ni ningú.
M'enyoro, a estones. Em saturo, d'altres. I necessito vessar pels carrers, avall, avall, com una riada sense aturador.


diumenge, 5 de juliol de 2015

Només

Només és un queixal, penses. Un bocinet minúscul, insignificant, de tu. I et sents estúpida, com una criatura i oblides com en són de sàvies les criatures fins que creixen, fins que els arrenquem les arrels d'una estrebada. Un queixal tan sols, esberlat, que no vol marxar, que s'aferra a la geniva i també a l'os, amb les forces que li queden, mentre la dentista estira i estira, trepana i l'arrenca, tros a tros, esbocinat. La dentista que t'ha promès que aniria a poc a poc, amb cura, que t'ha mentit.
No t'ha parlat tampoc d'aquest forat immens, d'aquest abisme. D'aquesta pena incongruent, salada, que t'omple les mans i no saps què fer-ne. Només és un queixal, doncs, et repeteixes, per consolar-te, un bocinet minúscul, insignificant; tan sols una gota d'aquest mar pregon, insondable, que ets tu. 


dissabte, 4 de juliol de 2015

L'illa

Si has de fugir, que sigui nord enllà, penses sempre. On habiten la pluja, el vent, el fred. Al sud no, que amb l'escalfor s'hi està bé i tot i tothom voldria acompanyar-t'hi. No seria una fugida, aleshores. I no és això el que vols, no ho és. Vols aparcar-ho tot, aquí i ara. I, quan tornis, reprendre el camí en aquest punt exacte, com qui enfila l'agulla i comença a sargir. El paisatge serà el mateix, però tu tota una altra: més alta, més forta, més buida.
L'illa, doncs. I el vent, la pluja, el fred. El vent fuetejant-te el rostre, insolent, amo i senyor. I tu sense pedres a les butxaques. La pluja, que pica i repica, de nit, al sostre de la furgoneta, que et vetlla el son. El fred que mossega, cruel, dins i fora.