dijous, 11 de juny de 2015

Promeses d'estiu

Un cistell curull de cireres vermelles i sucoses. Dolces i madures, com t'agraden. Un cel blau i lluent i el sol que crema la pell blanca i fina. Núvols carregats de pluja, que no descarreguen. La xafogor. La humitat densa, pesada, que se't fica dins de casa, que allarga els dits llargs i esmolats i t'arriba al moll de l'os, on s'aferra, enganxosa. La suor que et regalima pel front i et corre pel clatell. El gust salat als llavis, el presagi de platges d'aigües fondes, d'onades i escuma. De mar.
Aniversari. Nits a la fresca. Terrasses, rialles, amics. Fugir dels petards per Sant Joan i saltar fogueres imaginàries. Brindar amb cava i beure'n només un glop, per sentir el pessigolleig de les bombolles. Queixalades de coca dolça, el sucre que et baixa per la barbeta. Els dies llargs. Les nits curtes. La mandra. Perdre't nord enllà. Tu. Farrera. Ella. Les artistes. Promeses d'estiu.


dissabte, 6 de juny de 2015

El nom

M'equivoques el nom, sempre que vinc a veure't. Balbina, em bateges avui i la mare em comenta que tenies una amiga al poble que es deia així, fa una pila d'anys. Qui sap si és viva, encara. I tanmateix, m'hi conformo. Poc importa el nom, mentre em recordis, mentre em sàpiques. Qui sóc?, et pregunto. La meva néta, respons. La meva néta, repeteixo, com un mantra, com un salm. Quina? La segona.
M'hi conformo, doncs, i demano ben poc. Que et quedi almenys un dels fils d'Ariadna que t'hem lligat a la cintura, perquè puguis sortir del laberint quan t'hi perdis. Estirarem tots, amb cura, si cal. Que quedi sempre una onada suau que et retorni a la platja, a terra ferma, quan ja no facis peu. Bufarem tots, si cal.
M'hi conformo. Sempre que et miri als ulls i encara t'hi trobi. Sempre que em miris als ulls i encara m'hi sàpigues trobar. Encara que el cos ens caigui a bocins i tinguem el cor i l'enteniment apedaçats.
T'omplirem l'habitació de fotos, m'ha promès la mare. Hi serem tots: fills, néts i besnéts. Les teves branques, flors i fruits, ara que el tronc, vell i cansat, se't vincla amb les escomeses del vent. (Però no et tomba, no encara). Ara que les arrels fa temps que et trontollen.


dimarts, 2 de juny de 2015

D'esquerdes i abismes

Mossegues una torrada d'arròs que no és més dura que d'altres centenars de torrades idèntiques que t'has cruspit els darres mesos. No és més gustosa, tampoc, és com mastegar un tros de suro, de fet: només t'omple la panxa mentre esperes que arribi l'hora de dinar. Mossegues la torrada, doncs, i de sobte sents un crec. Cap dolor, cap malestar o molèstia; només el crec i la sensació que alguna cosa no rutlla.
Passes la punta de la llengua pel queixal i hi trobes una esquerda. T'esveres. Respires. Tornes a passar-hi la llengua, una vegada i una altra, frenètica, la resta de la tarda i bona part del matí següent, mentre esperes que arribi l'hora de visitar el dentista. Repeteixes el gest, incansable, desitjant cada cop que el resultat sigui diferent, però l'esquerda és allà i batega, per més que creuis els dits o tanquis els ulls, per més que et vulguis enganyar, per més que. 
El dentista t'extraurà mitja peça, que gairebé penja ja, i l'esquerda esdevindrà esvoranc, avenc, abisme pregon, però tu, tossuda, continuaràs passant la llengua per la nafra, per la carn tendra, primer, que supura un xic, per la geniva que es plega i replega, que finalment guareix. Resseguiràs el contorn rugós de la part de peça que continua dempeus, òrfena, com un soldat ferit, mentre et preguntes quants bocinets, visibles i invisibles, se t'han anat desprenent sense que te n'adonis. Si trosset a trosset, arrenglerats, formen un camí, si duu a algun lloc, si algú el segueix.