dissabte, 2 de maig de 2015

Ferotge

Em conten que et van asseure vora la finestra de l'habitació, des d'on es veia un tros de carrer, la gent que passejava, els arbres carregats d'ocells que et despertaven de bon matí amb els seus refilets, ara que la son és un núvol prim que s'esmuny entre els dits, burleta.
Em conten que entrava un raig de sol, ara que comença a fer bo, que t'il·luminava el rostre, tota tu. Que semblaves un àngel amb la camisa de dormir blanca i els cabells curts i vermellosos, esbullats, com una corona al voltant del cap.
Vas alçar la mirada, diuen. Qui sap qui o què veies. Amb qui parlaves. No us penseu pas que vindré. No encara, diuen que vas dir, desafiant.
Em conten que encara preguntes pels pares. Quant fa que són morts? Quinze anys, vint? Una vida. Jo sóc covarda, vés. Quants anys tens?, em vaig limitar a dir-te, una vegada. Molts, vas respondre. I se't van humitejar els ulls quan ho vas entendre. No em puc creure que siguin morts. Però continues preguntant per ells. On són? Quan vindran? Truqueu-los, que deuen patir. Anem cap a casa, que quan arribin no m'hi trobaran. No t'atures. No et calmes fins que ja està dit. Són morts, sí. No me'n sé avenir. Cada dia l'abisme, doncs. Cada dia els ressucites i nosaltres te'ls tornem a matar.
I tanmateix, no perds la força, les ganes ferotges de viure, de ser aquí. Com sigui. Amb el cos vençut, com si et tallessin un a un els fils que t'armen. Amb l'enteniment que ve i va, que s'allunya mar endins i que retorna a la platja, surant, arrossegat per la marea.