dissabte, 18 d’abril de 2015

Tot va bé

Tot va bé, diu ella mentre beu el cafè amb llet amb glops petits i jo espero que es refredi el te, que crema als llavis, com la meva pregunta. Tot va bé, repeteix, però em defuig la mirada. Mira el terra, nerviosa, les rajoles negres i grises, la paret blanca del bar, la cambrera riallera que sempre té una paraula amable als llavis.
No em mira als ulls, doncs, i canvia de tema. I penso en totes les penes que li conec, les grans i les petites. Les que ha compartit algun altre matí, asseguda en aquesta taula, bevent un cafè amb llet. Descafeïnat de màquina, amb la llet natural, com sempre. I penso també en les que no li conec, les que es guarda. Les que deu plorar a casa sola, de nit, quan tot i tothom dorm, menys la pena. O les que ni tan sols plora. Les penes que si aboqués potser omplirien aquest bar, el carrer sencer, i baixarien rambla avall fins arribar al mar. Aigua salada dins l'aigua salada.
Tot va bé. La resposta automàtica. Les paraules que a mi també em surten soles, els matins, a la feina, quan els companys em saluden. Com va? Bé, bé! Anem fent... I sovint és veritat, però a vegades no. A vegades tinc l'ànima plena de nusos. A vegades costa. Però el biiiiiiiiiiiiiiiiiip de la màquina de fitxar no s'atura. Ni jo tampoc.
Sóc afortunada, tanmateix. Per sort tinc aquest bocinet de cel, entre els núvols, on desfaig nusos, impúdica. Aquest tros de mar on aboco la meva aigua salada, de tant en tant, per no ofegar-me.


divendres, 3 d’abril de 2015

Ofrena

Algú una vegada va dir.
I tu vas tornar a mostrar les mans obertes,
Això ho has fet tu? Aquest desastre?
Sí, l'he fet jo i aquí te'l porto

(I Déu en algun lloc, Sònia Moll)

Escric el camí. No a poc a poc, com diu la cançó, sinó amb passes curtes i apressades. A voltes arrenco a córrer. A voltes m'aturo. Reculo sovint. Camino en cercles. Em perdo i em retrobo cent vegades. M'odio i m'accepto mil vegades més. És ben meu, aquest desastre, doncs, i te'l porto. Te'n faig ofrena amb les mans obertes. Amb les mans buides i plenes. Te'l dono. Em dono. Tota jo, amb la pell esgarrinxada, carn crua i vermella. Aquest sac d'ossos maldestre i insomne. Aquest manyoc de nervis i de dubtes. Aquesta ànima plena de nusos. Aquest jo despullat i petit.
L'he fet jo, aquest desastre. És ben meu. Sóc jo. I aquí te'l porto, perquè l'estimis o el rebutgis. Perquè abaixis la mirada o somriguis amb tendresa. Perquè el jutgis, el condemnis o l'absolguis. Perquè el miris.