dijous, 19 de febrer de 2015

Allò que no mor

Troba la criatura més menuda que no s’esperava, sobretot comparada amb ell, el Gran Aeer. I es pregunta com és possible que éssers tan insignificants puguin causar tants maldecaps. Quants homes han mort ja? Quantes bèsties? N’ha perdut el compte i també la paciència. “Matem-los! Matem-los a tots!”, crida. En sentir la seva veu, els altres nobles guerrers callen.
Aeer se sorprèn quan la criatura, àgil, se li planta al davant amb un parell de salts, burlant els guardians, incrèduls, que ni tan sols l’han lligada. Se sorprèn, de nou, quan s’arrenca la túnica amb què l’han coberta i li llança als peus. És una femella, li han dit, però el Gran Aeer no distingeix cap rastre de pit o d’òrgans sexuals sota el pèl gris, espès, del cos. Tot i així, no pot mirar-la.
Se sorprèn, encara, quan d’una revolada ella li pren l’espasa del cinyell i se la passa d’una mà a l’altra, juganera. Els nobles guerrers s’exclamen i algun fa el gest d’empunyar l’arma, però cap no desembeina. Aeer és gran, però no és estimat. Els ulls de la criatura semblen entelats; no hi veuen, li han dit: en el seu món subterrani hi regna la foscor. En canvi, els ulls d’alguns guerrers espurnegen, divertits. Aeer és gran, però no és respectat.
Aeer se sorprèn, per tercera vegada, quan la criatura li parla en la llengua comuna. La veu és aspra; l’aire s’escapa per les dents afilades, com el vent entre les roques. I diu així:
“Matem-los”, dius, però què sabeu vosaltres de matar? Maten les vostres llances, les espases enjoiades que brandeu, orgullosos, mentre us amagueu rere els escuts lluents, mentre us arrauliu, covards, dins les armadures pesants, com caragols dins la closca quan surt el sol. Contempleu la mort de la muntura estant, altius, llunyans; són els vostres cavalls els que la trepitgen, els que enfonsen les peülles en els cossos abatuts.
“Matem-los”, dius, però desvies la mirada del meu cos nuu. I proves de tapar-me amb parracs per cobrir, en va, la teva pròpia vergonya. Si vols, puc treure’t els ulls i no l’hauràs de veure mai més. Em calen les mans només, ho sabies? Aquestes urpes esmolades que esgarrapen la pell, els braços poderosos que esquincen la carn, que esmicolen els ossos, que senten el batec calent de la sang i la deixen córrer, lliure, fins amarar la terra que trepitjo, descalça; la sang  se’m fica dins les ungles dels peus, barrejada amb la pols i els excrements, encara tèbia. Així lluiten els vaahru, així maten.
“Matem-los”, dius. I penses caçar-nos com feu amb els conills, atiant-nos els vostres mastins pudents per fer-nos sortir dels caus. O calar foc a les nostres llars perquè ens arrosseguem com cucs, com serps, com vosaltres. No mateu, ho veus? Maten els vostres botxins de quatre potes, o bé el fum i les flames.
Potser ens esperareu en el camp de batalla, els estendards onejant al vent, a trenc d’alba. A nosaltres, que poc ens importa sol, lluna o estrelles. El nostre món és sempre nit. A nosaltres que podem ser l’ombra al capçal del vostre llit, mentre dormiu, confiats, i escanyar-vos amb una mà, sense que pugueu fer un sol crit, mentre respirem la por que traspueu i bevem de la vostra agonia, dolç elixir. Sou pastor, pagès, sacerdot, soldat. Els vaahru som tots guerrers. On vosaltres veieu vells, dones, infants, nosaltres tan sols enemic.
“Matem-los”, dius. Però vaahru és allò que no mor. Ja poblàvem el món quan només éreu llavor que s’enduu el vent però mai no germina, arbre que no arrela ni floreix. Els vaahru ja eren, llavors, i seran, encara, quan us torneu cendra. I amb la pols dels vostres ossos, finíssima, construirem sostres d’un blanc immaculat per als nostres regnes eterns.

“Matem-los”, dius. Estúpid, pobre ignorant. Allò que no mor no es pot matar.