dimecres, 28 de gener de 2015

No ara

No ho vull dir. No vull que m'ho sentis dir. No vull ni que sàpigues que ho penso. No ho vull. No.

No vull veure't. No avui. No ara que tornes a teixir fils invisibles amb els dits plens de nusos, com branques velles d'un arbre que ja no fa ombra. No ara que et fregues els ulls amb la mà arrugada, la mà aspra, una vegada i una altra, per apartar el tel fi que t'emboira el pensament, per fer fugir les cabòries que t'empaiten. No ara que reses parenostres en veu baixa i passes el rosari amb les mans buides. No ara que rius tothora però no saps ben bé de què ni amb qui. No ara que no sé si et trobaré al fons dels ulls quan et miri. No ara que potser ja no ets tu. O potser sí. No ara que cada dia, cada minut pot ser un comiat petit. O un de gran.


diumenge, 25 de gener de 2015

Pluja àcida (conte)

És fosc, encara, quan la desperta el bip-bip del comunicador i la llum verda, opalescent, fa pampallugues damunt les parpelles closes, com un batec. La veu aguda, amb un deix metàl·lic, l’avisa de la pluja àcida. No obre els ulls, encara, i no veu les imatges que es projecten a la paret del cubicle: el cel gris, com de plom, i les gotes que cauen, lentes, talment flocs de cendra, i que espeteguen contra el terra, contra els vidres dels edificis, contra el sostre dels vehicles, contra la pell freda. Instintivament, es palpa el rostre: el front envermellit, les galtes encetades. Imagina les gotes que esquincen la pell, l’olor de sofre, de carn cremada. Però avui no. No, avui no.
Pensa en els companys, contents perquè podran esgarrapar unes hores més de son. En la fàbrica, tancada. En les capses buides que avui no haurà d’omplir. I, tanmateix, preferiria ser allà, arrenglerant fileres i més fileres de barres de proteïna gelatinoses, esmunyedisses, que li fugen de les mans. Vermelles, verdes, grogues, del color de les llaminadures, però amb un regust amarg. Almenys allà no la persegueix el comunicador, amb imatges d’un planeta gastat, exhaust de fa temps, mig moribund ja. Imatges de naus que solquen l’espai, de la cerca infructuosa d’altres recers, d’altres paradisos per esmicolar. Almenys a la fàbrica, de tant en tant, els donen bols de sopa tèbia amb trossets de verdures i, si té sort, algun bocinet de carn, que sura, ingràvid, o de quelcom que s’hi assembla. Almenys no hi fa tant fred, allà.
I desitja (el desig és intens, dolorós, una fiblada al ventre) fer un conjur. Un de petit, només. Però no, és clar, ho sabrien. S’assabenten de tot, ells. Desitja omplir la banyera, fins dalt, i poder xiuxiuejar les paraules adequades, com un rés. Acaronar l’aigua gelada amb el palmell de la mà, que crema, sentir l’escalfor que arrissa la superfície i crea onades minúscules que vénen i van. Com quan hi havia mars. Submergir-se sencera en l’aigua bullent, cap i tot. Ofegar-se, gairebé, protegida, embolcallada en el líquid amniòtic. Un conjur, desitja. Un de petit, només, minúscul, insignificant, pensa. I s’adorm, novament, colgada sota les mantes, el baf blanc que se li escapa pel nas, pels llavis entreoberts i s’enfila, cubicle amunt, com una estela de fum.




(Comentari: aquest relat forma part d'un exercici per a un curs d'escriptura de ciència ficció i fantasia que estic fent a l'Ateneu Barcelonès)


diumenge, 11 de gener de 2015

Com un riu (principi de conte)

Corre, Nil, vine! Vols sentir com es mou la nena?, li pregunta la mare i sense esperar que respongui li agafa la mà, petita i un xic enganxosa, entre les seves, suaus i grans però de dits llargs, i la col·loca damunt el ventre. El ventre inflat com una síndria madura, pensa ell, amb aquest borrissol negre i fi que li fa pessigolles al palmell. Aquest ventre calent, que sembla que bategui, si hi recolza l’orella, com si algú tustés fluix a la porta. Potser és la nena, que s’avorreix i ja vol sortir.
Estàs content de tenir una germaneta?, li pregunta el pare tot sovint. I a ell se li escapa un sí fluix entre les dents, com un sospir gairebé. Però té un neguit dins que no el deixa parar quiet i a l’escola s’enrabia fàcilment i sovint crida i mossega els companys. I aleshores la senyoreta està trista i els pares també i alguna nit en Nil somia que és un riu i vessa per tot arreu. Al matí la mare no diu res, però ha de canviar els llençols i el pijama i comprar una funda de plàstic per al matalàs.


dimarts, 6 de gener de 2015

La por

Pare, un home pot ser valent quan té por?
És l'únic moment en què pot ser valent, fill.

Joc de trons

La por és una escala que puja. Una fiblada a l'esquena quan no l'esperes, quan confies. Una serp que s'arrossega entre les herbes altes, que no veus, però que hi és. Els músculs en tensió, la ment que no descansa. És el brunzit d'una abella prop de l'oïda. Campanes que repiquen en un poble gairebé buit, una tarda d'agost. El sol als ulls, que et cega.
La por és el fred carn endins, que no esclafen el pes d'una manta, ni de tres, ni de cent. El vent al clatell, quan bufa fort, que t'empenta, que gairebé et tomba. Un arbre centenari vinclat pel temps, les branques que freguen el terra, les arrels que apunten al cel, com budells a la vista.
La por és una casa sense sostre. Un llit estrany, massa tou o massa dur. El silenci que no és pau, sinó preludi, una treva, una pausa.
La por és una escala que baixa. El ventre que crema, la gola que es tanca.