dimarts, 15 de desembre de 2015

Gana

i sols queda als meus peus la brasa de la fam
(Poema de la fam, Roser Matheu)

L'àvia, que berenava una llesca de pa amb vi i sucre, que sucava pa torrat al cafè amb llet dels matins. Que feinejava a la cuina o collia llenya al pati, amb un rosegó de pa a la mà. L'àvia, cada dia més baixeta, però més rodona. Que responia com es nota que no heu passat gana, quan li'n feien burla. L'àvia, que repetia cada dia estàs més prima, mentre et pessigava les costelles. Que explicava com duia cistells plens de menjar al seu pare, quan anava a visitar-lo a la presó, de criatura, durant la postguerra. L'àvia, que devia pensar que era més fàcil empassar-se les llàgrimes amb un bocí de pa, encara que fos sec. Que potser omplia la panxa, perquè no podia omplir altres buits, altres absències.

L'àvia a la residència. Amb el seu nom i la seva fotografia a la porta de l'habitació, perquè no es desorienti. La taula plena de fotografies de fills, néts i besnéts, que sovint confon i barreja. Que es neguiteja quan arriba l'hora dels àpats: deu tocar sopar ja. Que menja amb gana, gairebé amb desfici. Que acompanya cada queixalada amb un trosset de pa. L'àvia, que oblida noms i cares, que ressucita els morts i les cases, i que, sense saber-ho, duu gravats els records, tota una vida, a l'estómac.





1 comentari:

  1. Quina tristor aquesta àvia, que ho ha donat tot a la vida i segurament amb un somriure els llavis i que plorava quan no la veia ningú...
    Les fotos de fills i nets, segur que no omplen el buit de la solitud de la residència...Potser el menjar li porta records i l'ajuda a sobreviure, sobretot, emocionalment...

    ResponElimina