diumenge, 22 de novembre de 2015

Et conec

Parlem poc, ens veiem menys encara. Però sempre que et retrobo tinc la mateixa sensació, em ve el mateix pensament: et conec. Ens bufa per dins el mateix vent. Un vent gelós que per més lluny que vagi sempre em reclama. 
Et conec, doncs. Els records d'infantesa s'amunteguen en una pila indestriable: ja no sé dir del cert quins són teus i quins meus. Són tots nostres, suposo. L'adolescència convulsa, també (totes ho són al cap i a la fi), la joventut insolent, la maduresa incerta.
Et conec i sé que hi ets, que ens tenim, que si allargo el braç els quilòmetres desapareixen, els dits es toquen, les mans s'enllacen. Ets sòlida, som sòlides, fermes, com arbres. Un xic més vinclats, potser, amb més anells cada vegada al tronc, més cercles concèntrics al voltant d'un mateix nucli, d'un mateix centre, d'una mateixa ànima immutable. Tenim les mateixes arrels, encara, només que un xic més fondes cada dia, per més solcs que tingui la terra, malgrat la pluja, la neu, l'ànsia inacabable. 
Et retrobo i t'acarono les branques baixes, gruixudes; si em poso de puntetes, també les altes, primes i llargues (vaig amb cura perquè no se'm trenquin als dits). T'oloro les flors, et compto els fruits dolços i amargs. Ric amb cada brot verd, danso amb les fulles vermelles, marrons, daurades, que et plouen lentament.
Et conec, et sé, et penso, et duc dins i vull que ho sàpigues. Que bufi fort el vent i xiuli nord enllà: et conec, et conec, et conec, com un cant. Que t'ompli tots els buits, totes les esquerdes, totes les absències.


2 comentaris:

  1. Una bonica prosa poètica...És bonic compartir records!
    Bon vespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un text dedicat a les meves germanes!!

      Gràcies per llegir-lo...

      Eva

      Elimina