dimarts, 6 d’octubre de 2015

Posem per cas (I)

Posem per cas que fregues la trentena. Que treballes en una multinacional nord-americana de nom llarg i enrevessat, amb una & al mig, que sempre dóna glamur. Que com que per aquelles terres s'estila et fas un fart de fer cursos de creixement personal i professional: resolució de conflictes, creativitat, treball en equip. Repasses conceptes que ja sabies (i que, humilment, creus que ja practiques), com ara l'empatia o la tolerància. I n'aprens de nous: que si win-win (el tots guanyem de tota la vida), que si think tank, que si benchmarking... Sense oblidar-nos del role-play, és clar, que vol dir bàsicament que passes vergonya pròpia i aliena, interpretant-te a tu mateix en diferents situacions, o a algú altre, que no saps què és pitjor. Tot plegat en anglès, és clar, que fa més patxoca i més multinacional. A cada sessió et preguntes, íntimament i secreta, si l'empatia i la tolerància es poden aprendre, sobretot si no en tens ni gota, com alguns caps i companys sense ànima que comparteixen curs amb tu; si tantes hores invertides serveixen per a res, en definitiva. Si un xic més de sentit comú i de bona voluntat no ens farien més servei. Però calles, que ja vas aprenent que per a això també et paguen.
Posem per cas que en una de les sessions fas un exercici. Vet aquí la situació plantejada: una dona jove surt una nit de festa, a la discoteca coneix un noi ben plantat i acaben la nit a casa d'ell. Després del clau de rigor (no sabem si satisfactori o no), la noia se'n vol tornar a casa però, oh desgràcia, ell viu als afores de la ciutat i no la vol acompanyar amb cotxe. Per acabar-ho d'adobar, ella no té diners per a un taxi, o sigui que acaba marxant a peu. Camina que caminaràs, ha de creuar un pont, que no deu ser gaire llarg perquè, malgrat la foscor, a l'altra banda veu que hi ha un paio amb bastanta mala pinta. Vencent la por decideix continuar endavant, amb tan mala sort que al final el paio la viola. Exercici: ordena de més a menys culpables (de la violació, suposes) els personatges de la situació.
Posem per cas que literalment al·lucines, perquè no entens l'objectiu de l'activitat, però, prudent per una vegada, calles i esperes. El curs es diu resolució de conflictes i al cap i a la fi una agressió sexual n'és un, i greu. Penses un xic. En qualsevol cas, acabes l'exercici ràpidament; no cal trencar-s'hi gaire el cap perquè, evidentment, el principal culpable de la violació (per no dir l'únic) és l'agressor. Fàcil, no? O potser no tant? Perquè aviat t'adones que uns quants companys (i, més greu encara, algunes companyes) de classe consideren, sense embuts, que la principal culpable és, oh sorpresa!, la dona. La víctima, vaja.  (CONTINUARÀ...)

1 comentari:

  1. Ostres, si ja és prou trist que els homes pensin així, penso que ho és molt més que ho facin les dones...Proposo que la propera vegada, vagin a casa de la noia i a veure si quan ell se'n va a casa, troba alguna violadora...(pobrte!!!)
    Petonets.

    ResponElimina