dissabte, 10 d’octubre de 2015

Doctora, és greu?

Se m'esvalota el galliner. Es veu que tinc un atac agut de feminisme (Doctora, és greu?, que diria l'amiga sàvia). D'independentisme segurament també, però com que és moda es deu perdonar més fàcilment (obviarem allò de si l'independentista neix o es fa). Per què aquesta indignació, aleshores?, em pregunten. I, sobretot, per què ara? Aquest és el meu espai, responc. Hi escric quan, com i sobretot el que vull. I, de la mateixa manera, exercint la teva llibertat, pots decidir no llegir aquest blog. O bé llegir-lo i no estar d'acord amb les meves idees. O amb algunes sí i amb d'altres no. O pensar que en faig un gra massa. O que tinc raó. 
No m'he de justificar, doncs, però ho acabo fent perquè provo de fer-me entendre, perquè no ho puc evitar, perquè què hi farem si som humans. I potser a tu no et toca, perquè no t'han discriminat, maltractat, abusat i penses que allò que no et frega no et pot fer mal. Però segur que tens una mare, germanes, amigues, companyes per qui lluitar, per qui alçar la veu. O si no tens ulls i orelles, per veure i sentir la injustícia; boca, per cridar-la.
Potser a tu no se t'ha aturat mai una furgoneta al costat, un dissabte al matí, davant de casa, mentre esperes l'amiga que t'ha de recollir en cotxe, amb la maleta a la mà. I el conductor que et mira i no diu res, però amb la cara i la mirada t'ho diu tot. Que espera no saps ben bé què. Potser no t'ha seguit mai ningú per un carrer fosc, un vespre d'hivern, aturant-se quan tu t'atures, canviant de vorera quan tu canvies de vorera, rient quan et gires i t'hi encares. Guaita que divertit. Potser no has sentit una por antiga, visceral, passejant a soles pel bosc una tarda d'estiu, i no has pensat en tots els llops i en totes les caputxetes d'aquest món. Potser no has tingut un cap que t'ha presentat com aquesta és la meva secretària. Oi que és bufona? No treballadora, eficient, una gran professional, no. Bufona, Guaita quin afalac.
Potser tu no, doncs. I hi ha tanta injustícia al món, dius (no ve d'una, aleshores?). I la societat és així, dius (oblides que la societat som tu i jo i que aquest jo sóc així, saps?, és l'argument, l'excusa pobra que repeteix qui no vol canviar, per por, per mandra, per comoditat, per egoisme). Tu no, doncs. Però oblides també que no fer, que no dir, que no implicar-se també és decidir. Que qui no és part de la solució és part del problema.


4 comentaris:

  1. no és greu, és necessari
    (serem cinc-centes, serem mil... :)

    ResponElimina
  2. Tothom té dret a dir el què pensa i sent, faltaria més...I penso que encara que no ens hagin passat totes aquestes coses negatives, el nostre deure és el de solidaritzar-nos amb la persona que les ha sofert...El no fer o no dir res, implica donar ales als agressors. Justícia? al món n'hi ha ben poca!!!
    Petonets.

    ResponElimina
  3. La tasca feminista haurà acabat el dia que no haguem de sentir mai por pel simple fet de ser dones! Bravo Eva!

    ResponElimina
  4. Mica en mica els masclistes van morint, paciència, també n'apareixen de nous, però sembla que la tendència es una lleugera baixada.

    ResponElimina