dissabte, 26 de setembre de 2015

Manicura francesa

Strong is the new pretty.


La neboda gran, la que s'assembla més a mi quan tenia la seva edat. Prima, amb els braços i les cames com canyes a punt de vinclar-se, les faccions delicades, els llavis com una línia fina gairebé invisible, els ulls que tot ho miren i tot ho veuen. La voluntat de ferro: has de picar-hi i picar-hi fort, sense descans, amb el martell, perquè canviï de forma. Tossuda.
La neboda gran, que aviat farà deu anys. Què vols per al teu aniversari?, li preguntem, a taula, un diumenge, mentre dinem. La manicura francesa, diu fluix, perquè sap que la resposta no agradarà. I ric, perquè jo, tres dècades més vella, amb prou feines sé en què consisteix. Algú, probablement la seva mare, m'ho explica. Ric, però no fa gràcia.
I penso en els meus deu anys. No recordo si vam fer una festa, si vam menjar pastís (no estàvem per celebracions, aleshores), si vaig tenir regal. Segurament vaig demanar un llibre. Trenta anys més tard, no voldria altra cosa (no hi ha fidelitat més gran que aquesta). Res no supera un bon llibre, encara (bé, sí, dos o tres o cent). Penso en els meus deu anys, doncs, sense manicura francesa, ni maquillatge, ni mòbil, com anhela la neboda. L'últim que volia era la mirada dels altres, ser el centre d'atenció, el sóc aquí. Preferia fer-me fonedissa, amagar-me sota l'escala assseguda a la cadireta de fusta, i llegir, llegir, llegir. Ser invisible, transparent. El cabell recollit, que no molestés, o deixat anar però que em tapés la cara, els ulls. Desaparèixer. Les dents que mossegaven els llavis i es menjaven el somriure tímid. Els vestits només a l'estiu, sense leotards gruixuts que anaven lliscant cuixes avalls, incòmodes, sense les sabates de xarol brillants, només les cames nues que fregaven la tela lleugera, els peus descalços.
Ric i explico l'anècdota a les amigues, que afortunadament tampoc no saben què és la manicura francesa o no els interessa. Ric, però no fa gràcia. Ric, però penso en les nebodes (la gran i també les altres), que retallen i pinten quaderns farcits de corones, vestits llargs, cintes i llaçades, cotilles i varetes màgiques, cabells llargs i rossos, ulls grans i blaus, somriures complaents. Les nebodes que es pinten les ungles i, si poden, un xic els llavis, que es disfressen de princeses i fades, carregades de purpurina.
I voldria dir-los que no. Que mai no les he vist tan boniques com quan tornen al vespre, després d'un dia de platja, la cara neta, la pell calenta amb gust de sal, la sorra entre els dits dels peus, el cabell humit, els ulls inflats i cansats. Mai tan boniques com quan van en bicicleta o corren pel pati i xisclen, suades, el cabell enganxat al cap i el riure als llavis. Mai tan boniques com quan canten per Nadal o diuen el vers. Com quan es lleven al matí, les parpelles carregades de son, encara. Com quan diuen jo voldré repetir, mentre l'àvia els omple el plat d'arrós i escamarlans, com quan diuen boníssim, mentre el gelat de xocolata els regalima barbeta avall. Mai tan boniques com quan són elles, com quan són nenes.


2 comentaris:

  1. Doncs si tu que encara ets jove ja no les atrapes, les que tenim uns anyets més ens quedem bocabadades davant de les seves prioritats...Penso que les nenes hi ha una edat que han de ser "nenes", ja els vagarà de ser noietes cada cop més sofisticades...Ah, jo tampoc ser que és la manicura francesa!!!
    Bon vespre.

    ResponElimina
  2. mai tan boniques com quan som nosaltres mateixes

    ResponElimina