dissabte, 19 de setembre de 2015

De ningú més

És meu aquest cos meu. Meus aquests braços acollidors, que són abraçada, aquests braços que empenten, que són rebuig. Meves aquestes mans esteses, que són ofrena, aquestes mans buides, que són puny clos. Meu aquest cor que batega ràpid o lent. 
És meu aquest sexe humit que s'obre de bat a bat, com les finestres a les nits caluroses d'estiu, o només un xic, els matins de primavera, perquè entri un raig de sol. Aquest sexe que es tanca amb pany i clau i forrellat, com les portes de fusta les nits fredes i fosques d'hivern. Que ara és sí, i després potser, i demà no, si ho vol.
Meves aquestes cames que van o que es queden. Aquests peus que trien aquest camí, o aquest altre. O potser un tercer. O potser tots o cap.
Meus aquests ulls que miren i, per tant, veuen. Que es tanquen perquè no volen veure però a vegades és massa tard. Perquè ja han vist i saben. I recorden. Aquest somriure que somriu, alegre o trist.
És meva aquesta ànima, sàvia i ignorant, que diu sí quan vol dir que sí i no quan vol dir que no. Que diu no ho sé quan dubta. 
És meu aquest cos meu. Teu aquest cos teu. Nostre aquest cos nostre. De ningú més.


(Imatge de l'artista Joan Turu: http://joanturu.blogspot.com.es/) 

1 comentari:

  1. Hi ha coses que són úniques i irrepetibles, perquè ens pertanyen només a nosaltres i són la nostre senyal d'identitat...I per això les defensem amb ungles i dents, que per cert, també són nostres!!!
    Petonets.

    ResponElimina