diumenge, 5 de juliol de 2015

Només

Només és un queixal, penses. Un bocinet minúscul, insignificant, de tu. I et sents estúpida, com una criatura i oblides com en són de sàvies les criatures fins que creixen, fins que els arrenquem les arrels d'una estrebada. Un queixal tan sols, esberlat, que no vol marxar, que s'aferra a la geniva i també a l'os, amb les forces que li queden, mentre la dentista estira i estira, trepana i l'arrenca, tros a tros, esbocinat. La dentista que t'ha promès que aniria a poc a poc, amb cura, que t'ha mentit.
No t'ha parlat tampoc d'aquest forat immens, d'aquest abisme. D'aquesta pena incongruent, salada, que t'omple les mans i no saps què fer-ne. Només és un queixal, doncs, et repeteixes, per consolar-te, un bocinet minúscul, insignificant; tan sols una gota d'aquest mar pregon, insondable, que ets tu. 


3 comentaris:

  1. d'una cosa tan insignificant com un queixal que un dia ens arranquen, en podem fer una gran metàfora de la vida...
    Bon vespre.

    ResponElimina
  2. Ja l’has posat sota el coixí a veure si la rateta de les dents et deixa un regalet?

    ResponElimina
    Respostes
    1. De moment només m'ha deixat el disgust i la galta inflada!

      Elimina