dimecres, 22 de juliol de 2015

Amb cullera de plata

Ens podem trobar allà on el mar arriba i la terra ferma s'agenolla.
Erri de Luca

T'enyoro, diu l'amiga. Jo també l'enyoro i, a estones, m'enyoro i voldria amagar-me del món, en el meu capoll de seda, que les quatre parets del pis fossin tot l'univers, curull d'estrelles, sense sol, ni lluna, un planeta minúscul i solitari, que gira i gira. Arrecerar-me dins aquest úter petit i calent, vermell, que batega fluix, mentre provo d'acompassar el cor desenfrenat, sorollós, delator. Furgar dins meu, amb cullera de plata, el clinc-clinc del metall al fons de la copa, fins que no quedi res. Fins no ser res ni ningú.
M'enyoro, a estones. Em saturo, d'altres. I necessito vessar pels carrers, avall, avall, com una riada sense aturador.


2 comentaris:

  1. Una frase molt bonica...La terra ferma s'agenolla per abraçar-lo!
    No sé si ens podem enyorar de nosaltres mateixos, no ho havia pensat mai!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La frase és del llibre "Història d'Irene", d'Erri de Luca. No em va acabar de convèncer, però certament té fragments bellíssims....
      Quan parlo d'enyorar-se d'un mateix em refereixo a tenir temps per a nosaltres, per al silenci i la calma, per escoltar-nos, i en aquesta vida sorollosa i convulsa sovint és complicat.
      Bon estiu!
      Eva

      Elimina