dissabte, 6 de juny de 2015

El nom

M'equivoques el nom, sempre que vinc a veure't. Balbina, em bateges avui i la mare em comenta que tenies una amiga al poble que es deia així, fa una pila d'anys. Qui sap si és viva, encara. I tanmateix, m'hi conformo. Poc importa el nom, mentre em recordis, mentre em sàpiques. Qui sóc?, et pregunto. La meva néta, respons. La meva néta, repeteixo, com un mantra, com un salm. Quina? La segona.
M'hi conformo, doncs, i demano ben poc. Que et quedi almenys un dels fils d'Ariadna que t'hem lligat a la cintura, perquè puguis sortir del laberint quan t'hi perdis. Estirarem tots, amb cura, si cal. Que quedi sempre una onada suau que et retorni a la platja, a terra ferma, quan ja no facis peu. Bufarem tots, si cal.
M'hi conformo. Sempre que et miri als ulls i encara t'hi trobi. Sempre que em miris als ulls i encara m'hi sàpigues trobar. Encara que el cos ens caigui a bocins i tinguem el cor i l'enteniment apedaçats.
T'omplirem l'habitació de fotos, m'ha promès la mare. Hi serem tots: fills, néts i besnéts. Les teves branques, flors i fruits, ara que el tronc, vell i cansat, se't vincla amb les escomeses del vent. (Però no et tomba, no encara). Ara que les arrels fa temps que et trontollen.


2 comentaris:

  1. Un escrit, que arriba al cor...Quan les arrels trontollen com dius tu, la memòria també juga males passades. Encara rai que identifiqui una neta, tampoc importa quina sigui...A la meva mare, quan li deia qui sóc jo? em contestava: una nena molt boniqueta! Una situació ben trista.
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És trist, sí, però provem de trobar moments bonics, fins i tot dins la tristor!

      Una abraçada,

      Eva

      Elimina