dimarts, 2 de juny de 2015

D'esquerdes i abismes

Mossegues una torrada d'arròs que no és més dura que d'altres centenars de torrades idèntiques que t'has cruspit els darres mesos. No és més gustosa, tampoc, és com mastegar un tros de suro, de fet: només t'omple la panxa mentre esperes que arribi l'hora de dinar. Mossegues la torrada, doncs, i de sobte sents un crec. Cap dolor, cap malestar o molèstia; només el crec i la sensació que alguna cosa no rutlla.
Passes la punta de la llengua pel queixal i hi trobes una esquerda. T'esveres. Respires. Tornes a passar-hi la llengua, una vegada i una altra, frenètica, la resta de la tarda i bona part del matí següent, mentre esperes que arribi l'hora de visitar el dentista. Repeteixes el gest, incansable, desitjant cada cop que el resultat sigui diferent, però l'esquerda és allà i batega, per més que creuis els dits o tanquis els ulls, per més que et vulguis enganyar, per més que. 
El dentista t'extraurà mitja peça, que gairebé penja ja, i l'esquerda esdevindrà esvoranc, avenc, abisme pregon, però tu, tossuda, continuaràs passant la llengua per la nafra, per la carn tendra, primer, que supura un xic, per la geniva que es plega i replega, que finalment guareix. Resseguiràs el contorn rugós de la part de peça que continua dempeus, òrfena, com un soldat ferit, mentre et preguntes quants bocinets, visibles i invisibles, se t'han anat desprenent sense que te n'adonis. Si trosset a trosset, arrenglerats, formen un camí, si duu a algun lloc, si algú el segueix.


2 comentaris:

  1. Ui, m'estic menjant una torrada, espero que no se m'esquerdi res, però ara els dentistes no extreuen res tapen forats...Fent camí, sovint anem perdent trossets
    de vida, però si hi posem coratge, segur que els refarem i trobarem qui ens faci companyia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'important, com dius, és anar fent camí, encara que anem perdent bocinets de nosaltres mateixos, encara que ens anem perdent...

      Gràcies, com sempre, per llegir-me!

      Eva

      Elimina