diumenge, 29 de març de 2015

Laberint

Tots els laberints tenen cel,
i alguns, fins i tot,
tenen terrasses
des d'on es pot veure un tros de mar.
(I Déu en algun lloc, Sònia Moll)

No et sé dir de quin color és el trosset de cel que veig avui quan miro amunt, la tonalitat exacta. Ni tampoc quin vent hostil ha escampat les molles de pa que mostraven el camí. Potser les he engrunat mentre corria, sorda i cega. Potser no hi havia molles. Ni camí. Ni laberint. I els fils d'Ariadna són només cicatrius de la memòria, records que cabdello i descabdello. La platja de l'ahir, l'olor de cendra i fusta cremada.
No et sé dir quin gust té la pena que ploro avui, la textura exacta. Si els camins no duen enlloc. Si les parets són altes. Potser el laberint no és laberint. Potser el camí no és camí, sinó casa, repòs i calma. Potser només em cal trobar un revolt amic, un bocinet de terrassa des d'on veure el mar.


2 comentaris:

  1. Normalment costa sortir dels laberints, sort que sempra podem veure un tros de cel.
    Petonets i bon Sant Jordi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per sort, a vegades, els laberints tenen cels preciosos!

      Elimina