diumenge, 25 de gener de 2015

Pluja àcida (conte)

És fosc, encara, quan la desperta el bip-bip del comunicador i la llum verda, opalescent, fa pampallugues damunt les parpelles closes, com un batec. La veu aguda, amb un deix metàl·lic, l’avisa de la pluja àcida. No obre els ulls, encara, i no veu les imatges que es projecten a la paret del cubicle: el cel gris, com de plom, i les gotes que cauen, lentes, talment flocs de cendra, i que espeteguen contra el terra, contra els vidres dels edificis, contra el sostre dels vehicles, contra la pell freda. Instintivament, es palpa el rostre: el front envermellit, les galtes encetades. Imagina les gotes que esquincen la pell, l’olor de sofre, de carn cremada. Però avui no. No, avui no.
Pensa en els companys, contents perquè podran esgarrapar unes hores més de son. En la fàbrica, tancada. En les capses buides que avui no haurà d’omplir. I, tanmateix, preferiria ser allà, arrenglerant fileres i més fileres de barres de proteïna gelatinoses, esmunyedisses, que li fugen de les mans. Vermelles, verdes, grogues, del color de les llaminadures, però amb un regust amarg. Almenys allà no la persegueix el comunicador, amb imatges d’un planeta gastat, exhaust de fa temps, mig moribund ja. Imatges de naus que solquen l’espai, de la cerca infructuosa d’altres recers, d’altres paradisos per esmicolar. Almenys a la fàbrica, de tant en tant, els donen bols de sopa tèbia amb trossets de verdures i, si té sort, algun bocinet de carn, que sura, ingràvid, o de quelcom que s’hi assembla. Almenys no hi fa tant fred, allà.
I desitja (el desig és intens, dolorós, una fiblada al ventre) fer un conjur. Un de petit, només. Però no, és clar, ho sabrien. S’assabenten de tot, ells. Desitja omplir la banyera, fins dalt, i poder xiuxiuejar les paraules adequades, com un rés. Acaronar l’aigua gelada amb el palmell de la mà, que crema, sentir l’escalfor que arrissa la superfície i crea onades minúscules que vénen i van. Com quan hi havia mars. Submergir-se sencera en l’aigua bullent, cap i tot. Ofegar-se, gairebé, protegida, embolcallada en el líquid amniòtic. Un conjur, desitja. Un de petit, només, minúscul, insignificant, pensa. I s’adorm, novament, colgada sota les mantes, el baf blanc que se li escapa pel nas, pels llavis entreoberts i s’enfila, cubicle amunt, com una estela de fum.




(Comentari: aquest relat forma part d'un exercici per a un curs d'escriptura de ciència ficció i fantasia que estic fent a l'Ateneu Barcelonès)


2 comentaris:

  1. Tot el què passa sota "Aquest cel gris del que cauen gotes com flocs de cendra", m'ha deixat una sensació una mica angoixant...Un bon relat pel tema del curset!
    Bon vespre.


    ResponElimina
    Respostes
    1. La intenció del relat, justament, era provocar desassossec! Molt interessant el curset; el recomano.
      Una abraçada!

      Elimina