dimecres, 28 de gener de 2015

No ara

No ho vull dir. No vull que m'ho sentis dir. No vull ni que sàpigues que ho penso. No ho vull. No.

No vull veure't. No avui. No ara que tornes a teixir fils invisibles amb els dits plens de nusos, com branques velles d'un arbre que ja no fa ombra. No ara que et fregues els ulls amb la mà arrugada, la mà aspra, una vegada i una altra, per apartar el tel fi que t'emboira el pensament, per fer fugir les cabòries que t'empaiten. No ara que reses parenostres en veu baixa i passes el rosari amb les mans buides. No ara que rius tothora però no saps ben bé de què ni amb qui. No ara que no sé si et trobaré al fons dels ulls quan et miri. No ara que potser ja no ets tu. O potser sí. No ara que cada dia, cada minut pot ser un comiat petit. O un de gran.


2 comentaris:

  1. Per desgràcia moltes persones han de veure així els éssers estimats, veure com s'acomiaden cada dia...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí. És dur, és difícil. Per sort, escriure, compartir, ajuda!

      Elimina