dimarts, 6 de gener de 2015

La por

Pare, un home pot ser valent quan té por?
És l'únic moment en què pot ser valent, fill.

Joc de trons

La por és una escala que puja. Una fiblada a l'esquena quan no l'esperes, quan confies. Una serp que s'arrossega entre les herbes altes, que no veus, però que hi és. Els músculs en tensió, la ment que no descansa. És el brunzit d'una abella prop de l'oïda. Campanes que repiquen en un poble gairebé buit, una tarda d'agost. El sol als ulls, que et cega.
La por és el fred carn endins, que no esclafen el pes d'una manta, ni de tres, ni de cent. El vent al clatell, quan bufa fort, que t'empenta, que gairebé et tomba. Un arbre centenari vinclat pel temps, les branques que freguen el terra, les arrels que apunten al cel, com budells a la vista.
La por és una casa sense sostre. Un llit estrany, massa tou o massa dur. El silenci que no és pau, sinó preludi, una treva, una pausa.
La por és una escala que baixa. El ventre que crema, la gola que es tanca.


4 comentaris:

  1. Has vist què li passa a aquest home després de fer-se el valent...?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajaa... De fet, però, crec que Ned Stark perd el cap (literalment!) no per ser valent, que ho és, sinó per ser honest i honrat...

      Elimina
  2. És clar, si un no té por no té cap necessitat de ser valent...Com molt bé dius són moltes les coses que ens poden provocar aquesta sensació! Jo diria que principalment, tenim por a allò que no coneixem...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És ben cert. Ens fan por els fantasmes, allò que no coneixem. Els temors, quan esdevenen reals, quan els podem palpar amb les mans, s'esvaeixen sols, sovint.
      Un petonàs...

      Elimina