dimarts, 15 de desembre de 2015

Gana

i sols queda als meus peus la brasa de la fam
(Poema de la fam, Roser Matheu)

L'àvia, que berenava una llesca de pa amb vi i sucre, que sucava pa torrat al cafè amb llet dels matins. Que feinejava a la cuina o collia llenya al pati, amb un rosegó de pa a la mà. L'àvia, cada dia més baixeta, però més rodona. Que responia com es nota que no heu passat gana, quan li'n feien burla. L'àvia, que repetia cada dia estàs més prima, mentre et pessigava les costelles. Que explicava com duia cistells plens de menjar al seu pare, quan anava a visitar-lo a la presó, de criatura, durant la postguerra. L'àvia, que devia pensar que era més fàcil empassar-se les llàgrimes amb un bocí de pa, encara que fos sec. Que potser omplia la panxa, perquè no podia omplir altres buits, altres absències.

L'àvia a la residència. Amb el seu nom i la seva fotografia a la porta de l'habitació, perquè no es desorienti. La taula plena de fotografies de fills, néts i besnéts, que sovint confon i barreja. Que es neguiteja quan arriba l'hora dels àpats: deu tocar sopar ja. Que menja amb gana, gairebé amb desfici. Que acompanya cada queixalada amb un trosset de pa. L'àvia, que oblida noms i cares, que ressucita els morts i les cases, i que, sense saber-ho, duu gravats els records, tota una vida, a l'estómac.





dimecres, 25 de novembre de 2015

Camins de cel

Al cos hi tens traçats camins de cel,
volo amb els dits.
Des d’aquí dalt, cada piga és un llac,
bec el desig.


(Cartografies, Mireia Calafell)


Ja no estimes així, oi? Prou que ho voldries... Tornar a ser adolescent, sí, però no pel cos jove i àgil, que per fi has après a acceptar-te tal com ets, sinó per aquella capacitat de donar-ho tot, d'abocar tot el que ets i tens, d'enamorar-te del color d'uns ulls, d'una mirada, un gest, un to de veu, un serrell que tapa el front i que unes mans grans i aspres o petites i fines aparten amb un gest nerviós. No poder dormir a les nits, pensant-lo, el neguit a l'estómac com un puny clos. Recórrer tots els carrers del seu barri, esperant trobar-te'l com per casualitat, i dir-li un hola fluix, i potser somriure una mica, enrojolada. Notar que és a la festa només perquè l'aire té una altra consistència i fer veure que balles o xerres amb els amics; saber on és en tot moment, encara que no el vegis. La pell del braç que s'esgarrifa si et frega, sense voler, quan et passa pel costat.
Ja no desitges així, oi? Prou que ho voldries... Mostrar-te nua per primera vegada, la pell blanca més blanca encara en la penombra, els cabells més foscos, els ulls més grans. La boca de l'altre, inexperta, golafre, arreu, resseguint amb la llengua àvida camins de cel, desdibuixats, invisibles gairebé. Descobrint paradisos fràgils.




diumenge, 22 de novembre de 2015

Et conec

Parlem poc, ens veiem menys encara. Però sempre que et retrobo tinc la mateixa sensació, em ve el mateix pensament: et conec. Ens bufa per dins el mateix vent. Un vent gelós que per més lluny que vagi sempre em reclama. 
Et conec, doncs. Els records d'infantesa s'amunteguen en una pila indestriable: ja no sé dir del cert quins són teus i quins meus. Són tots nostres, suposo. L'adolescència convulsa, també (totes ho són al cap i a la fi), la joventut insolent, la maduresa incerta.
Et conec i sé que hi ets, que ens tenim, que si allargo el braç els quilòmetres desapareixen, els dits es toquen, les mans s'enllacen. Ets sòlida, som sòlides, fermes, com arbres. Un xic més vinclats, potser, amb més anells cada vegada al tronc, més cercles concèntrics al voltant d'un mateix nucli, d'un mateix centre, d'una mateixa ànima immutable. Tenim les mateixes arrels, encara, només que un xic més fondes cada dia, per més solcs que tingui la terra, malgrat la pluja, la neu, l'ànsia inacabable. 
Et retrobo i t'acarono les branques baixes, gruixudes; si em poso de puntetes, també les altes, primes i llargues (vaig amb cura perquè no se'm trenquin als dits). T'oloro les flors, et compto els fruits dolços i amargs. Ric amb cada brot verd, danso amb les fulles vermelles, marrons, daurades, que et plouen lentament.
Et conec, et sé, et penso, et duc dins i vull que ho sàpigues. Que bufi fort el vent i xiuli nord enllà: et conec, et conec, et conec, com un cant. Que t'ompli tots els buits, totes les esquerdes, totes les absències.


dimecres, 18 de novembre de 2015

Mentrestant viurem

- Un jour nous allons tous mourir.
- Oui, mais tous les autres jours, nous allons vivre!

(Charles M. Schulz)

Morirem sí, un dia. I ja no serem tu, jo o nosaltres. Serem les cendres que les mans amigues colgaran al peu d'un arbre, que suraran al mar o que s'endurà el vent. Serem la pluja fina, imperceptible, que cau sense descans i amara el camps. El pensament, petit o gran, que viatja al cor de les persones estimades, amunt i avall, sense descans, mentre ens recordin. 
Morirem, sí. Però mentrestant viurem. I ens estimarem, a poc a poc, amb tendresa, com si tinguessim tot el temps a les mans. Amb fúria, també, salvatges, com si el món s'acabés demà. Nedarem nues i tocarem el fons de l'oceà amb la punta dels dits arrugats o romandrem a la platja, vestides, i mullarem tan sols els peus petits en l'aigua gelada, porugues. Plorarem com criatures, riurem com adolescents. Farem la migdiada, mandroses, una tarda calorosa de diumenge o correrem sota la tempesta que hauran sembrat altres mans, en nom nostre o d'algun déu.
Morirem, sí, un dia, però tots els altres no. Tots els altres dies viurem.


dimarts, 27 d’octubre de 2015

Olor d'hivern

Hasta el invierno más largo muere rendido ante el mar.
Maldita Nerea


Fa olor d'hivern aquesta tardor. També de castanyes i moniatos, és clar, i potser d'algun panellet, tot i que van cars i els trobo massa dolços. Prefereixo les castanyes, sí, sobretot les que duu ell, embolicades amb paper de diari, que ha passat per la paella a correcuita i que mengem ràpid, regades amb un xic de vi blanc, jo, i una cervesa negra, ell, abans no es refredin i no les puguem pelar. Hi fa un tall vertical a una banda, i em sorprèn, que a casa l'àvia les tallava horitzontalment, pel mig, i la clova es desenganxava amb facilitat i gairebé queia sola. Prefereixo també els moniatos, com ella, dolços i ataronjats, però són de mal fer al forn i nosaltres no tenim paciència.
Fa olor d'hivern aquesta tardor, deia. Perquè ahir anàvem de màniga curta i amb l'aire condicionat a tot drap a la feina i demà durem la bufanda nuada el coll i l'abric llarg. I el nas vermell i carregat de mocs. De petita les tardors eren llargues i els hiverns eterns. Ara passen en un sospir. Nadal a tocar, després Setmana Santa i al cap de quatre dies l'estiu i sant tornem-hi. Potser és que ens fem vells tots plegats. Com ella. Com l'àvia, que ja no cou castanyes ni moniatos, ni torra pa a la vora del foc. Que ja no recorda que ja no recorda. Vells i esgotats. Com la llar de foc que ja no encén ningú, que ja no és llenya i flames, sinó només cendra. O ni tan sols això, que el pare la deu haver buidat a palades i ara és només un forat negre, un pou fosc i pregon.


dijous, 22 d’octubre de 2015

París

Paris est tout petit pour ceux qui s'aiment comme nous d'un aussi grand amour.
Jacques Prévert
(Les enfants du Paradis)


Voldria visitar París cada any, ja ho saps. Cada primavera, més ben dit, just abans no comenci l'estiu i els carrers cremin. No hem de suar-hi a París. El París que a mi m'agrada és el de la jaqueta prima, el del mocador fi al coll, el de l'airet fresc però suau. Tu no, és clar. Tu només vols conèixer paisatges nous; no mires mai enrere, ja ho sé. Potser per això corres, sempre endavant, sempre més ràpid, sempre més lluny. Potser per això escric, sempre furgant en els records, ordenant-los, provant d'entendre i d'entendre'm.
Segurament tens raó i un no ha de tornar mai als indrets on ha estat feliç. Segurament m'equivoco i el passat és només un castell fet de vent, sense arrels ni fonaments, que sura cel enllà, inabastable. Però París és un poc meu, un poc nostre, ja, no ho veus? El vam caminar sencer. De La Defénse a Père Lachaise, de Montmartre a Montparnasse. Per les tombes, els jardins, les esglésies, els ponts. Sense perdre'ns. Pels 1.408 graons de la Torre Eiffel, pujada i baixada. Sense defallir. El París de dia i el de nit, el de la llum i el de l'ombra.
Voldria visitar París cada any, ja ho saps. Per conèixer-ne tots els racons i trobar-lo un xic més petit cada volta. Per poder dir el recordava més gran, rient, com una criatura, quan ja sigui ben meu, ben nostre.



dissabte, 10 d’octubre de 2015

Doctora, és greu?

Se m'esvalota el galliner. Es veu que tinc un atac agut de feminisme (Doctora, és greu?, que diria l'amiga sàvia). D'independentisme segurament també, però com que és moda es deu perdonar més fàcilment (obviarem allò de si l'independentista neix o es fa). Per què aquesta indignació, aleshores?, em pregunten. I, sobretot, per què ara? Aquest és el meu espai, responc. Hi escric quan, com i sobretot el que vull. I, de la mateixa manera, exercint la teva llibertat, pots decidir no llegir aquest blog. O bé llegir-lo i no estar d'acord amb les meves idees. O amb algunes sí i amb d'altres no. O pensar que en faig un gra massa. O que tinc raó. 
No m'he de justificar, doncs, però ho acabo fent perquè provo de fer-me entendre, perquè no ho puc evitar, perquè què hi farem si som humans. I potser a tu no et toca, perquè no t'han discriminat, maltractat, abusat i penses que allò que no et frega no et pot fer mal. Però segur que tens una mare, germanes, amigues, companyes per qui lluitar, per qui alçar la veu. O si no tens ulls i orelles, per veure i sentir la injustícia; boca, per cridar-la.
Potser a tu no se t'ha aturat mai una furgoneta al costat, un dissabte al matí, davant de casa, mentre esperes l'amiga que t'ha de recollir en cotxe, amb la maleta a la mà. I el conductor que et mira i no diu res, però amb la cara i la mirada t'ho diu tot. Que espera no saps ben bé què. Potser no t'ha seguit mai ningú per un carrer fosc, un vespre d'hivern, aturant-se quan tu t'atures, canviant de vorera quan tu canvies de vorera, rient quan et gires i t'hi encares. Guaita que divertit. Potser no has sentit una por antiga, visceral, passejant a soles pel bosc una tarda d'estiu, i no has pensat en tots els llops i en totes les caputxetes d'aquest món. Potser no has tingut un cap que t'ha presentat com aquesta és la meva secretària. Oi que és bufona? No treballadora, eficient, una gran professional, no. Bufona, Guaita quin afalac.
Potser tu no, doncs. I hi ha tanta injustícia al món, dius (no ve d'una, aleshores?). I la societat és així, dius (oblides que la societat som tu i jo i que aquest jo sóc així, saps?, és l'argument, l'excusa pobra que repeteix qui no vol canviar, per por, per mandra, per comoditat, per egoisme). Tu no, doncs. Però oblides també que no fer, que no dir, que no implicar-se també és decidir. Que qui no és part de la solució és part del problema.


dimarts, 6 d’octubre de 2015

Posem per cas (II)

I CONTINUA...

Els arguments et semblen de ciència ficció i et deixen bocabadada. Perquè, no t'hi havies fixat, però l'exercici diu que ella ensenyava uns quants centímetres de pit i de cuixam (traducció simultània: anava provocant). I és clar, anar-se'n al llit amb un noi que acabava de conèixer... (traducció simultània: és un putot). D'això de caminar sola de nit, per indrets foscos, on ja sabem que hi ha paios poc recomanables, no en parlem, és clar! Traducció simultània: s'ho ha buscat. Traducció simultània: els homes són com bèsties, és ben sabut, i no es poden controlar. Traducció simultània: qui no vulgui pols que no vagi a l'era. 
Posem per cas que el cap et va a mil per hora. Que t'indignes i, aquesta vegada, no calles, no pots callar. Que vas estudiar traducció i interpretació, sí, però mai no vas pensar que et calgués tanta traducció simultània i menys en la mateixa llengua. Posem que  ho treus tot. Posem, també, que els companys (i les companyes, no ens oblidem de les companyes) fan cara de què diu ara aquesta. Que el professor et fa callar, perquè anem curts de temps, vés, i l'objectiu de l'activitat no era buscar polèmica, generar debat, sinó mostrar que davant d'una mateixa situació hi pot haver punts de vista molt diferents. Fomentar la tolerància i l'empatia. Per les mirades que et claven, resulta que la intolerant i poc empàtica ets tu. 
Posem per cas que passen els anys i fregues la quarantena. I que encara hi penses. Les víctimes, sovint, no són víctimes. Les dones, quan diuen que sí, encara són putots; quan diuen que no, estretes; quan diuen potser, escalfabraguetes. Els homes encara no es poden controlar, pobrets, perquè continuen pensant amb allò que tenen entre les cames, vés què hi farem. I el món, això sí, gira que gira. 


Posem per cas (I)

Posem per cas que fregues la trentena. Que treballes en una multinacional nord-americana de nom llarg i enrevessat, amb una & al mig, que sempre dóna glamur. Que com que per aquelles terres s'estila et fas un fart de fer cursos de creixement personal i professional: resolució de conflictes, creativitat, treball en equip. Repasses conceptes que ja sabies (i que, humilment, creus que ja practiques), com ara l'empatia o la tolerància. I n'aprens de nous: que si win-win (el tots guanyem de tota la vida), que si think tank, que si benchmarking... Sense oblidar-nos del role-play, és clar, que vol dir bàsicament que passes vergonya pròpia i aliena, interpretant-te a tu mateix en diferents situacions, o a algú altre, que no saps què és pitjor. Tot plegat en anglès, és clar, que fa més patxoca i més multinacional. A cada sessió et preguntes, íntimament i secreta, si l'empatia i la tolerància es poden aprendre, sobretot si no en tens ni gota, com alguns caps i companys sense ànima que comparteixen curs amb tu; si tantes hores invertides serveixen per a res, en definitiva. Si un xic més de sentit comú i de bona voluntat no ens farien més servei. Però calles, que ja vas aprenent que per a això també et paguen.
Posem per cas que en una de les sessions fas un exercici. Vet aquí la situació plantejada: una dona jove surt una nit de festa, a la discoteca coneix un noi ben plantat i acaben la nit a casa d'ell. Després del clau de rigor (no sabem si satisfactori o no), la noia se'n vol tornar a casa però, oh desgràcia, ell viu als afores de la ciutat i no la vol acompanyar amb cotxe. Per acabar-ho d'adobar, ella no té diners per a un taxi, o sigui que acaba marxant a peu. Camina que caminaràs, ha de creuar un pont, que no deu ser gaire llarg perquè, malgrat la foscor, a l'altra banda veu que hi ha un paio amb bastanta mala pinta. Vencent la por decideix continuar endavant, amb tan mala sort que al final el paio la viola. Exercici: ordena de més a menys culpables (de la violació, suposes) els personatges de la situació.
Posem per cas que literalment al·lucines, perquè no entens l'objectiu de l'activitat, però, prudent per una vegada, calles i esperes. El curs es diu resolució de conflictes i al cap i a la fi una agressió sexual n'és un, i greu. Penses un xic. En qualsevol cas, acabes l'exercici ràpidament; no cal trencar-s'hi gaire el cap perquè, evidentment, el principal culpable de la violació (per no dir l'únic) és l'agressor. Fàcil, no? O potser no tant? Perquè aviat t'adones que uns quants companys (i, més greu encara, algunes companyes) de classe consideren, sense embuts, que la principal culpable és, oh sorpresa!, la dona. La víctima, vaja.  (CONTINUARÀ...)

diumenge, 4 d’octubre de 2015

No morim, ens maten

Sóc independista, de sempre, d'ençà que tinc memòria. Pública, ara que el tema és d'actualitat. Privada, durant anys, quan només era un somni, una quimera. Però, com deia algú, espero deixar de ser-ho aviat, que no calgui. I ja ho sabem que Ítaca és lluny, que el camí serà difícil però bonic i que cal gaudir-ne, però tenim pressa. Deixaré de ser independentista, doncs. Però em temo que feminista ho seré per sempre més. 
Feminista, quan l'amic em parli d'aquella noia "fresca" que estiuejava al seu mateix carrer quan era adolescent, i jo sigui conscient que suavitza l'adjectiu per mi i que, amb els col·legues d'aleshores, feia servir la paraula amb quatre lletres. Puta, sí. Puta, ella, però tots els nois amb qui s'ho passava bé devien ser uns mascles, uns campions, és clar. 
Feminista, mentre les amigues i conegudes comenten que han fet sort, que el marit/parella de torn les ajuda molt, a casa i amb les criatures. Ajudar, no compartir, que vol dir que la responsabilitat és teva però que ells, generosos i magnànims, s'arremanguen de tant en tant i et donen un cop de mà.
Feminista, mentre a l'empresa privada elles cobrin menys que ells per la mateixa feina. O a l'Administració pública, mentre elles continuïn sent majoria, en línies generals, però minoria, encara, en els càrrecs directius i de confiança. Feminista quan, fa quatre dies, la presidenta del Cercle d'Empresaris de Madrid (he dit presidenta, sí) deia que preferia no contractar dones d'entre 25 i 45 anys perquè si es quedaven prenyades era un problema.
Feminista, perquè diuen que morim, però ens maten. Morim de velles, d'un atac de cor, d'un accident de cotxe, si caiem d'un penya-segat. Però no morim a mans de la nostra parella, com diu la premsa: ens maten. 30 víctimes de la violència de gènere a Espanya (5 a Catalunya) del començament d'any ençà, i la trista suma no s'atura. 
Feminista, sí. Mentre pugui respirar i alçar la veu, mentre tingui mare, àvia, germanes, nebodes, amigues, dones per defensar, fins al darrer alè. Mentre calgui.


dissabte, 26 de setembre de 2015

Manicura francesa

Strong is the new pretty.


La neboda gran, la que s'assembla més a mi quan tenia la seva edat. Prima, amb els braços i les cames com canyes a punt de vinclar-se, les faccions delicades, els llavis com una línia fina gairebé invisible, els ulls que tot ho miren i tot ho veuen. La voluntat de ferro: has de picar-hi i picar-hi fort, sense descans, amb el martell, perquè canviï de forma. Tossuda.
La neboda gran, que aviat farà deu anys. Què vols per al teu aniversari?, li preguntem, a taula, un diumenge, mentre dinem. La manicura francesa, diu fluix, perquè sap que la resposta no agradarà. I ric, perquè jo, tres dècades més vella, amb prou feines sé en què consisteix. Algú, probablement la seva mare, m'ho explica. Ric, però no fa gràcia.
I penso en els meus deu anys. No recordo si vam fer una festa, si vam menjar pastís (no estàvem per celebracions, aleshores), si vaig tenir regal. Segurament vaig demanar un llibre. Trenta anys més tard, no voldria altra cosa (no hi ha fidelitat més gran que aquesta). Res no supera un bon llibre, encara (bé, sí, dos o tres o cent). Penso en els meus deu anys, doncs, sense manicura francesa, ni maquillatge, ni mòbil, com anhela la neboda. L'últim que volia era la mirada dels altres, ser el centre d'atenció, el sóc aquí. Preferia fer-me fonedissa, amagar-me sota l'escala assseguda a la cadireta de fusta, i llegir, llegir, llegir. Ser invisible, transparent. El cabell recollit, que no molestés, o deixat anar però que em tapés la cara, els ulls. Desaparèixer. Les dents que mossegaven els llavis i es menjaven el somriure tímid. Els vestits només a l'estiu, sense leotards gruixuts que anaven lliscant cuixes avalls, incòmodes, sense les sabates de xarol brillants, només les cames nues que fregaven la tela lleugera, els peus descalços.
Ric i explico l'anècdota a les amigues, que afortunadament tampoc no saben què és la manicura francesa o no els interessa. Ric, però no fa gràcia. Ric, però penso en les nebodes (la gran i també les altres), que retallen i pinten quaderns farcits de corones, vestits llargs, cintes i llaçades, cotilles i varetes màgiques, cabells llargs i rossos, ulls grans i blaus, somriures complaents. Les nebodes que es pinten les ungles i, si poden, un xic els llavis, que es disfressen de princeses i fades, carregades de purpurina.
I voldria dir-los que no. Que mai no les he vist tan boniques com quan tornen al vespre, després d'un dia de platja, la cara neta, la pell calenta amb gust de sal, la sorra entre els dits dels peus, el cabell humit, els ulls inflats i cansats. Mai tan boniques com quan van en bicicleta o corren pel pati i xisclen, suades, el cabell enganxat al cap i el riure als llavis. Mai tan boniques com quan canten per Nadal o diuen el vers. Com quan es lleven al matí, les parpelles carregades de son, encara. Com quan diuen jo voldré repetir, mentre l'àvia els omple el plat d'arrós i escamarlans, com quan diuen boníssim, mentre el gelat de xocolata els regalima barbeta avall. Mai tan boniques com quan són elles, com quan són nenes.


dissabte, 19 de setembre de 2015

De ningú més

És meu aquest cos meu. Meus aquests braços acollidors, que són abraçada, aquests braços que empenten, que són rebuig. Meves aquestes mans esteses, que són ofrena, aquestes mans buides, que són puny clos. Meu aquest cor que batega ràpid o lent. 
És meu aquest sexe humit que s'obre de bat a bat, com les finestres a les nits caluroses d'estiu, o només un xic, els matins de primavera, perquè entri un raig de sol. Aquest sexe que es tanca amb pany i clau i forrellat, com les portes de fusta les nits fredes i fosques d'hivern. Que ara és sí, i després potser, i demà no, si ho vol.
Meves aquestes cames que van o que es queden. Aquests peus que trien aquest camí, o aquest altre. O potser un tercer. O potser tots o cap.
Meus aquests ulls que miren i, per tant, veuen. Que es tanquen perquè no volen veure però a vegades és massa tard. Perquè ja han vist i saben. I recorden. Aquest somriure que somriu, alegre o trist.
És meva aquesta ànima, sàvia i ignorant, que diu sí quan vol dir que sí i no quan vol dir que no. Que diu no ho sé quan dubta. 
És meu aquest cos meu. Teu aquest cos teu. Nostre aquest cos nostre. De ningú més.


(Imatge de l'artista Joan Turu: http://joanturu.blogspot.com.es/) 

dimarts, 8 de setembre de 2015

Per què no corro

Ell corre. És una activitat que l'omple, una passió gairebé. I també una manera de viure, diria: el gimnàs, els entrenaments, l'alimentació, les curses. És molt sacrificat: sempre acaba esgotat però content. Fantàstic, no? Doncs sí. El que no em sembla tan bé és l'eterna pregunta: I tu, no corres? Sempre me la fan altres corredors o, pitjor encara, parelles de corredors. El to sovint és de sorpresa. Doncs no, no corro mai, ni tinc previst fer-ho. No em ve de gust, no m'interessa gens ni mica i, a més, ja tinc les meves aficions, jo, que m'ocupen una bona colla d'hores també i que són iguals d'importants per a mi. I a ell, que jo sàpiga, ningú no li pregunta: I tu, no escrius? Fas ioga, també? Mai, ni una sola vegada.
De tant en tant, l'acompanyo a alguna cursa (amb aquesta excusa he visitat, aprofitant l'avinentesa, un munt de ciutats que no coneixia). L'espero en un punt del recorregut que prèviament hem acordat, per donar-li ànims i que vegi un somriure, una cara coneguda en la marea humana. O bé a la meta, per felicitar-lo o consolar-lo, segons toqui. És ben solitària la vida de l'acompanyant del corredor, sovint tediosa. 
De tant en tant, ell m'acompanya a algun recital de poesia, sobretot quan l'amiga ens regala versos. També llegeix algun dels contes que escric o els apunts d'aquest bloc, tot i que després no se'n recorda.
No corro, doncs. I no, no escriu ni el veureu al parc de la Ciutadella o a la platja fent postures impossibles de ioga. Cadascú és cadascú: sencer, complet, únic, no l'extensió o l'ombra de l'altre.


diumenge, 6 de setembre de 2015

Absència

L'abisme a la línia breu de les parpelles
quan l'amic recita un poema
que no parla d'absència
que és absència

I Déu en algun lloc
Sònia Moll

L'amiga ens regala versos, un altre vespre, regats de pluja, que parlen de malalties i comiats, d'absència i de dolor. De la memòria que fuig, esquerpa, i dels camins, reals i imaginaris, que construïm per retrobar-la. Per recordar. Som allò que recordem, diuen. 
Potser no són versos alegres, que ella diu sovint que escriu trist, però són plens de vida. Són vida ara que les onades ens duen mort. Ara que la mort, impúdica, és un infant de bocaterrosa, en una platja qualsevol. Ara que voldríem mirar a una altra banda, com hem fet sempre, i no podem, perquè els ulls han vist, ja, i els ulls recorden.




divendres, 28 d’agost de 2015

La dona difícil

El Marc li regala un llibre, Una dona difícil. I l’Àgata no gosa dir-li que ja l’ha llegit i que li va agradar molt. Que aquest cop li ha encertat l’obra, però no el moment. Quantes vegades ha estat a la inversa? Després li ve un pensament fosc com un núvol de tempesta: que ell té sempre segones intencions i que el present no és només un present, que és la seva manera de dir-li com la troba de complicada, com de fàcil podria ser tot si ella ho volgués, només que ella fos tal com el Marc desitja, tal com espera. Tal com creu que mereix. L’Àgata té la certesa que, vagi on vagi, sentirà que ell ja hi ha estat abans, però pensa que, si ho volgués, podria redescobrir els paisatges en els ulls d’ella. I es pregunta, també, per què el Marc no pot estimar els seus dubtes honestos com ella estima les seves falses certeses.


dissabte, 15 d’agost de 2015

Amb vent de fons

Tenim sort a l'illa. Malgrat el fred i la pluja. Malgrat el vent que no és el meu vent, encara que bufi del nord, encara que xiuli pels racons i em fuetegi el rostre, insolent. No és el meu vent, no, ni jo sóc seva i no pot provar d'empentar-me pendent avall, joganer, ni pessigar-me les ferides obertes amb els dits esmolats.
Tenim sort a l'illa. Malgrat els dies eterns i les nits curtes i plenes de llum, carregades de núvols que tapen el firmament. La son arriba puntual cada vespre a la nostra casa amb rodes, al nostre refugi petit i calent.
Tenim sort a l'illa. Malgrat tots els malgrats. Amb les nafres a mig tancar i les muntanyes que no sagnen o no encara (els camps de lava són freds ja i curulls de molsa). L'aigua que raja, que esquerda les muntanyes i les esventra, desbocada. L'aigua als blocs de gel que van a parar al mar. L'aigua als glaciars, immòbil, el gest congelat. L'aigua estancada. Els autobusos que vessen turistes sorollosos. El silenci. Els verds, els marrons, els blaus. La neu d'un blanc immaculat. Les platges de sorra negra on no ens banyarem. Les fotos on sortiré, seriosa o riallera, amb el vent de fons, intrús.


dimecres, 22 de juliol de 2015

Amb cullera de plata

Ens podem trobar allà on el mar arriba i la terra ferma s'agenolla.
Erri de Luca

T'enyoro, diu l'amiga. Jo també l'enyoro i, a estones, m'enyoro i voldria amagar-me del món, en el meu capoll de seda, que les quatre parets del pis fossin tot l'univers, curull d'estrelles, sense sol, ni lluna, un planeta minúscul i solitari, que gira i gira. Arrecerar-me dins aquest úter petit i calent, vermell, que batega fluix, mentre provo d'acompassar el cor desenfrenat, sorollós, delator. Furgar dins meu, amb cullera de plata, el clinc-clinc del metall al fons de la copa, fins que no quedi res. Fins no ser res ni ningú.
M'enyoro, a estones. Em saturo, d'altres. I necessito vessar pels carrers, avall, avall, com una riada sense aturador.


diumenge, 5 de juliol de 2015

Només

Només és un queixal, penses. Un bocinet minúscul, insignificant, de tu. I et sents estúpida, com una criatura i oblides com en són de sàvies les criatures fins que creixen, fins que els arrenquem les arrels d'una estrebada. Un queixal tan sols, esberlat, que no vol marxar, que s'aferra a la geniva i també a l'os, amb les forces que li queden, mentre la dentista estira i estira, trepana i l'arrenca, tros a tros, esbocinat. La dentista que t'ha promès que aniria a poc a poc, amb cura, que t'ha mentit.
No t'ha parlat tampoc d'aquest forat immens, d'aquest abisme. D'aquesta pena incongruent, salada, que t'omple les mans i no saps què fer-ne. Només és un queixal, doncs, et repeteixes, per consolar-te, un bocinet minúscul, insignificant; tan sols una gota d'aquest mar pregon, insondable, que ets tu. 


dissabte, 4 de juliol de 2015

L'illa

Si has de fugir, que sigui nord enllà, penses sempre. On habiten la pluja, el vent, el fred. Al sud no, que amb l'escalfor s'hi està bé i tot i tothom voldria acompanyar-t'hi. No seria una fugida, aleshores. I no és això el que vols, no ho és. Vols aparcar-ho tot, aquí i ara. I, quan tornis, reprendre el camí en aquest punt exacte, com qui enfila l'agulla i comença a sargir. El paisatge serà el mateix, però tu tota una altra: més alta, més forta, més buida.
L'illa, doncs. I el vent, la pluja, el fred. El vent fuetejant-te el rostre, insolent, amo i senyor. I tu sense pedres a les butxaques. La pluja, que pica i repica, de nit, al sostre de la furgoneta, que et vetlla el son. El fred que mossega, cruel, dins i fora.


dijous, 11 de juny de 2015

Promeses d'estiu

Un cistell curull de cireres vermelles i sucoses. Dolces i madures, com t'agraden. Un cel blau i lluent i el sol que crema la pell blanca i fina. Núvols carregats de pluja, que no descarreguen. La xafogor. La humitat densa, pesada, que se't fica dins de casa, que allarga els dits llargs i esmolats i t'arriba al moll de l'os, on s'aferra, enganxosa. La suor que et regalima pel front i et corre pel clatell. El gust salat als llavis, el presagi de platges d'aigües fondes, d'onades i escuma. De mar.
Aniversari. Nits a la fresca. Terrasses, rialles, amics. Fugir dels petards per Sant Joan i saltar fogueres imaginàries. Brindar amb cava i beure'n només un glop, per sentir el pessigolleig de les bombolles. Queixalades de coca dolça, el sucre que et baixa per la barbeta. Els dies llargs. Les nits curtes. La mandra. Perdre't nord enllà. Tu. Farrera. Ella. Les artistes. Promeses d'estiu.


dissabte, 6 de juny de 2015

El nom

M'equivoques el nom, sempre que vinc a veure't. Balbina, em bateges avui i la mare em comenta que tenies una amiga al poble que es deia així, fa una pila d'anys. Qui sap si és viva, encara. I tanmateix, m'hi conformo. Poc importa el nom, mentre em recordis, mentre em sàpiques. Qui sóc?, et pregunto. La meva néta, respons. La meva néta, repeteixo, com un mantra, com un salm. Quina? La segona.
M'hi conformo, doncs, i demano ben poc. Que et quedi almenys un dels fils d'Ariadna que t'hem lligat a la cintura, perquè puguis sortir del laberint quan t'hi perdis. Estirarem tots, amb cura, si cal. Que quedi sempre una onada suau que et retorni a la platja, a terra ferma, quan ja no facis peu. Bufarem tots, si cal.
M'hi conformo. Sempre que et miri als ulls i encara t'hi trobi. Sempre que em miris als ulls i encara m'hi sàpigues trobar. Encara que el cos ens caigui a bocins i tinguem el cor i l'enteniment apedaçats.
T'omplirem l'habitació de fotos, m'ha promès la mare. Hi serem tots: fills, néts i besnéts. Les teves branques, flors i fruits, ara que el tronc, vell i cansat, se't vincla amb les escomeses del vent. (Però no et tomba, no encara). Ara que les arrels fa temps que et trontollen.


dimarts, 2 de juny de 2015

D'esquerdes i abismes

Mossegues una torrada d'arròs que no és més dura que d'altres centenars de torrades idèntiques que t'has cruspit els darres mesos. No és més gustosa, tampoc, és com mastegar un tros de suro, de fet: només t'omple la panxa mentre esperes que arribi l'hora de dinar. Mossegues la torrada, doncs, i de sobte sents un crec. Cap dolor, cap malestar o molèstia; només el crec i la sensació que alguna cosa no rutlla.
Passes la punta de la llengua pel queixal i hi trobes una esquerda. T'esveres. Respires. Tornes a passar-hi la llengua, una vegada i una altra, frenètica, la resta de la tarda i bona part del matí següent, mentre esperes que arribi l'hora de visitar el dentista. Repeteixes el gest, incansable, desitjant cada cop que el resultat sigui diferent, però l'esquerda és allà i batega, per més que creuis els dits o tanquis els ulls, per més que et vulguis enganyar, per més que. 
El dentista t'extraurà mitja peça, que gairebé penja ja, i l'esquerda esdevindrà esvoranc, avenc, abisme pregon, però tu, tossuda, continuaràs passant la llengua per la nafra, per la carn tendra, primer, que supura un xic, per la geniva que es plega i replega, que finalment guareix. Resseguiràs el contorn rugós de la part de peça que continua dempeus, òrfena, com un soldat ferit, mentre et preguntes quants bocinets, visibles i invisibles, se t'han anat desprenent sense que te n'adonis. Si trosset a trosset, arrenglerats, formen un camí, si duu a algun lloc, si algú el segueix.


dissabte, 2 de maig de 2015

Ferotge

Em conten que et van asseure vora la finestra de l'habitació, des d'on es veia un tros de carrer, la gent que passejava, els arbres carregats d'ocells que et despertaven de bon matí amb els seus refilets, ara que la son és un núvol prim que s'esmuny entre els dits, burleta.
Em conten que entrava un raig de sol, ara que comença a fer bo, que t'il·luminava el rostre, tota tu. Que semblaves un àngel amb la camisa de dormir blanca i els cabells curts i vermellosos, esbullats, com una corona al voltant del cap.
Vas alçar la mirada, diuen. Qui sap qui o què veies. Amb qui parlaves. No us penseu pas que vindré. No encara, diuen que vas dir, desafiant.
Em conten que encara preguntes pels pares. Quant fa que són morts? Quinze anys, vint? Una vida. Jo sóc covarda, vés. Quants anys tens?, em vaig limitar a dir-te, una vegada. Molts, vas respondre. I se't van humitejar els ulls quan ho vas entendre. No em puc creure que siguin morts. Però continues preguntant per ells. On són? Quan vindran? Truqueu-los, que deuen patir. Anem cap a casa, que quan arribin no m'hi trobaran. No t'atures. No et calmes fins que ja està dit. Són morts, sí. No me'n sé avenir. Cada dia l'abisme, doncs. Cada dia els ressucites i nosaltres te'ls tornem a matar.
I tanmateix, no perds la força, les ganes ferotges de viure, de ser aquí. Com sigui. Amb el cos vençut, com si et tallessin un a un els fils que t'armen. Amb l'enteniment que ve i va, que s'allunya mar endins i que retorna a la platja, surant, arrossegat per la marea.


dissabte, 18 d’abril de 2015

Tot va bé

Tot va bé, diu ella mentre beu el cafè amb llet amb glops petits i jo espero que es refredi el te, que crema als llavis, com la meva pregunta. Tot va bé, repeteix, però em defuig la mirada. Mira el terra, nerviosa, les rajoles negres i grises, la paret blanca del bar, la cambrera riallera que sempre té una paraula amable als llavis.
No em mira als ulls, doncs, i canvia de tema. I penso en totes les penes que li conec, les grans i les petites. Les que ha compartit algun altre matí, asseguda en aquesta taula, bevent un cafè amb llet. Descafeïnat de màquina, amb la llet natural, com sempre. I penso també en les que no li conec, les que es guarda. Les que deu plorar a casa sola, de nit, quan tot i tothom dorm, menys la pena. O les que ni tan sols plora. Les penes que si aboqués potser omplirien aquest bar, el carrer sencer, i baixarien rambla avall fins arribar al mar. Aigua salada dins l'aigua salada.
Tot va bé. La resposta automàtica. Les paraules que a mi també em surten soles, els matins, a la feina, quan els companys em saluden. Com va? Bé, bé! Anem fent... I sovint és veritat, però a vegades no. A vegades tinc l'ànima plena de nusos. A vegades costa. Però el biiiiiiiiiiiiiiiiiip de la màquina de fitxar no s'atura. Ni jo tampoc.
Sóc afortunada, tanmateix. Per sort tinc aquest bocinet de cel, entre els núvols, on desfaig nusos, impúdica. Aquest tros de mar on aboco la meva aigua salada, de tant en tant, per no ofegar-me.


divendres, 3 d’abril de 2015

Ofrena

Algú una vegada va dir.
I tu vas tornar a mostrar les mans obertes,
Això ho has fet tu? Aquest desastre?
Sí, l'he fet jo i aquí te'l porto

(I Déu en algun lloc, Sònia Moll)

Escric el camí. No a poc a poc, com diu la cançó, sinó amb passes curtes i apressades. A voltes arrenco a córrer. A voltes m'aturo. Reculo sovint. Camino en cercles. Em perdo i em retrobo cent vegades. M'odio i m'accepto mil vegades més. És ben meu, aquest desastre, doncs, i te'l porto. Te'n faig ofrena amb les mans obertes. Amb les mans buides i plenes. Te'l dono. Em dono. Tota jo, amb la pell esgarrinxada, carn crua i vermella. Aquest sac d'ossos maldestre i insomne. Aquest manyoc de nervis i de dubtes. Aquesta ànima plena de nusos. Aquest jo despullat i petit.
L'he fet jo, aquest desastre. És ben meu. Sóc jo. I aquí te'l porto, perquè l'estimis o el rebutgis. Perquè abaixis la mirada o somriguis amb tendresa. Perquè el jutgis, el condemnis o l'absolguis. Perquè el miris.




diumenge, 29 de març de 2015

Laberint

Tots els laberints tenen cel,
i alguns, fins i tot,
tenen terrasses
des d'on es pot veure un tros de mar.
(I Déu en algun lloc, Sònia Moll)

No et sé dir de quin color és el trosset de cel que veig avui quan miro amunt, la tonalitat exacta. Ni tampoc quin vent hostil ha escampat les molles de pa que mostraven el camí. Potser les he engrunat mentre corria, sorda i cega. Potser no hi havia molles. Ni camí. Ni laberint. I els fils d'Ariadna són només cicatrius de la memòria, records que cabdello i descabdello. La platja de l'ahir, l'olor de cendra i fusta cremada.
No et sé dir quin gust té la pena que ploro avui, la textura exacta. Si els camins no duen enlloc. Si les parets són altes. Potser el laberint no és laberint. Potser el camí no és camí, sinó casa, repòs i calma. Potser només em cal trobar un revolt amic, un bocinet de terrassa des d'on veure el mar.


dijous, 19 de febrer de 2015

Allò que no mor

Troba la criatura més menuda que no s’esperava, sobretot comparada amb ell, el Gran Aeer. I es pregunta com és possible que éssers tan insignificants puguin causar tants maldecaps. Quants homes han mort ja? Quantes bèsties? N’ha perdut el compte i també la paciència. “Matem-los! Matem-los a tots!”, crida. En sentir la seva veu, els altres nobles guerrers callen.
Aeer se sorprèn quan la criatura, àgil, se li planta al davant amb un parell de salts, burlant els guardians, incrèduls, que ni tan sols l’han lligada. Se sorprèn, de nou, quan s’arrenca la túnica amb què l’han coberta i li llança als peus. És una femella, li han dit, però el Gran Aeer no distingeix cap rastre de pit o d’òrgans sexuals sota el pèl gris, espès, del cos. Tot i així, no pot mirar-la.
Se sorprèn, encara, quan d’una revolada ella li pren l’espasa del cinyell i se la passa d’una mà a l’altra, juganera. Els nobles guerrers s’exclamen i algun fa el gest d’empunyar l’arma, però cap no desembeina. Aeer és gran, però no és estimat. Els ulls de la criatura semblen entelats; no hi veuen, li han dit: en el seu món subterrani hi regna la foscor. En canvi, els ulls d’alguns guerrers espurnegen, divertits. Aeer és gran, però no és respectat.
Aeer se sorprèn, per tercera vegada, quan la criatura li parla en la llengua comuna. La veu és aspra; l’aire s’escapa per les dents afilades, com el vent entre les roques. I diu així:
“Matem-los”, dius, però què sabeu vosaltres de matar? Maten les vostres llances, les espases enjoiades que brandeu, orgullosos, mentre us amagueu rere els escuts lluents, mentre us arrauliu, covards, dins les armadures pesants, com caragols dins la closca quan surt el sol. Contempleu la mort de la muntura estant, altius, llunyans; són els vostres cavalls els que la trepitgen, els que enfonsen les peülles en els cossos abatuts.
“Matem-los”, dius, però desvies la mirada del meu cos nuu. I proves de tapar-me amb parracs per cobrir, en va, la teva pròpia vergonya. Si vols, puc treure’t els ulls i no l’hauràs de veure mai més. Em calen les mans només, ho sabies? Aquestes urpes esmolades que esgarrapen la pell, els braços poderosos que esquincen la carn, que esmicolen els ossos, que senten el batec calent de la sang i la deixen córrer, lliure, fins amarar la terra que trepitjo, descalça; la sang  se’m fica dins les ungles dels peus, barrejada amb la pols i els excrements, encara tèbia. Així lluiten els vaahru, així maten.
“Matem-los”, dius. I penses caçar-nos com feu amb els conills, atiant-nos els vostres mastins pudents per fer-nos sortir dels caus. O calar foc a les nostres llars perquè ens arrosseguem com cucs, com serps, com vosaltres. No mateu, ho veus? Maten els vostres botxins de quatre potes, o bé el fum i les flames.
Potser ens esperareu en el camp de batalla, els estendards onejant al vent, a trenc d’alba. A nosaltres, que poc ens importa sol, lluna o estrelles. El nostre món és sempre nit. A nosaltres que podem ser l’ombra al capçal del vostre llit, mentre dormiu, confiats, i escanyar-vos amb una mà, sense que pugueu fer un sol crit, mentre respirem la por que traspueu i bevem de la vostra agonia, dolç elixir. Sou pastor, pagès, sacerdot, soldat. Els vaahru som tots guerrers. On vosaltres veieu vells, dones, infants, nosaltres tan sols enemic.
“Matem-los”, dius. Però vaahru és allò que no mor. Ja poblàvem el món quan només éreu llavor que s’enduu el vent però mai no germina, arbre que no arrela ni floreix. Els vaahru ja eren, llavors, i seran, encara, quan us torneu cendra. I amb la pols dels vostres ossos, finíssima, construirem sostres d’un blanc immaculat per als nostres regnes eterns.

“Matem-los”, dius. Estúpid, pobre ignorant. Allò que no mor no es pot matar.


dimecres, 28 de gener de 2015

No ara

No ho vull dir. No vull que m'ho sentis dir. No vull ni que sàpigues que ho penso. No ho vull. No.

No vull veure't. No avui. No ara que tornes a teixir fils invisibles amb els dits plens de nusos, com branques velles d'un arbre que ja no fa ombra. No ara que et fregues els ulls amb la mà arrugada, la mà aspra, una vegada i una altra, per apartar el tel fi que t'emboira el pensament, per fer fugir les cabòries que t'empaiten. No ara que reses parenostres en veu baixa i passes el rosari amb les mans buides. No ara que rius tothora però no saps ben bé de què ni amb qui. No ara que no sé si et trobaré al fons dels ulls quan et miri. No ara que potser ja no ets tu. O potser sí. No ara que cada dia, cada minut pot ser un comiat petit. O un de gran.


diumenge, 25 de gener de 2015

Pluja àcida (conte)

És fosc, encara, quan la desperta el bip-bip del comunicador i la llum verda, opalescent, fa pampallugues damunt les parpelles closes, com un batec. La veu aguda, amb un deix metàl·lic, l’avisa de la pluja àcida. No obre els ulls, encara, i no veu les imatges que es projecten a la paret del cubicle: el cel gris, com de plom, i les gotes que cauen, lentes, talment flocs de cendra, i que espeteguen contra el terra, contra els vidres dels edificis, contra el sostre dels vehicles, contra la pell freda. Instintivament, es palpa el rostre: el front envermellit, les galtes encetades. Imagina les gotes que esquincen la pell, l’olor de sofre, de carn cremada. Però avui no. No, avui no.
Pensa en els companys, contents perquè podran esgarrapar unes hores més de son. En la fàbrica, tancada. En les capses buides que avui no haurà d’omplir. I, tanmateix, preferiria ser allà, arrenglerant fileres i més fileres de barres de proteïna gelatinoses, esmunyedisses, que li fugen de les mans. Vermelles, verdes, grogues, del color de les llaminadures, però amb un regust amarg. Almenys allà no la persegueix el comunicador, amb imatges d’un planeta gastat, exhaust de fa temps, mig moribund ja. Imatges de naus que solquen l’espai, de la cerca infructuosa d’altres recers, d’altres paradisos per esmicolar. Almenys a la fàbrica, de tant en tant, els donen bols de sopa tèbia amb trossets de verdures i, si té sort, algun bocinet de carn, que sura, ingràvid, o de quelcom que s’hi assembla. Almenys no hi fa tant fred, allà.
I desitja (el desig és intens, dolorós, una fiblada al ventre) fer un conjur. Un de petit, només. Però no, és clar, ho sabrien. S’assabenten de tot, ells. Desitja omplir la banyera, fins dalt, i poder xiuxiuejar les paraules adequades, com un rés. Acaronar l’aigua gelada amb el palmell de la mà, que crema, sentir l’escalfor que arrissa la superfície i crea onades minúscules que vénen i van. Com quan hi havia mars. Submergir-se sencera en l’aigua bullent, cap i tot. Ofegar-se, gairebé, protegida, embolcallada en el líquid amniòtic. Un conjur, desitja. Un de petit, només, minúscul, insignificant, pensa. I s’adorm, novament, colgada sota les mantes, el baf blanc que se li escapa pel nas, pels llavis entreoberts i s’enfila, cubicle amunt, com una estela de fum.




(Comentari: aquest relat forma part d'un exercici per a un curs d'escriptura de ciència ficció i fantasia que estic fent a l'Ateneu Barcelonès)


diumenge, 11 de gener de 2015

Com un riu (principi de conte)

Corre, Nil, vine! Vols sentir com es mou la nena?, li pregunta la mare i sense esperar que respongui li agafa la mà, petita i un xic enganxosa, entre les seves, suaus i grans però de dits llargs, i la col·loca damunt el ventre. El ventre inflat com una síndria madura, pensa ell, amb aquest borrissol negre i fi que li fa pessigolles al palmell. Aquest ventre calent, que sembla que bategui, si hi recolza l’orella, com si algú tustés fluix a la porta. Potser és la nena, que s’avorreix i ja vol sortir.
Estàs content de tenir una germaneta?, li pregunta el pare tot sovint. I a ell se li escapa un sí fluix entre les dents, com un sospir gairebé. Però té un neguit dins que no el deixa parar quiet i a l’escola s’enrabia fàcilment i sovint crida i mossega els companys. I aleshores la senyoreta està trista i els pares també i alguna nit en Nil somia que és un riu i vessa per tot arreu. Al matí la mare no diu res, però ha de canviar els llençols i el pijama i comprar una funda de plàstic per al matalàs.


dimarts, 6 de gener de 2015

La por

Pare, un home pot ser valent quan té por?
És l'únic moment en què pot ser valent, fill.

Joc de trons

La por és una escala que puja. Una fiblada a l'esquena quan no l'esperes, quan confies. Una serp que s'arrossega entre les herbes altes, que no veus, però que hi és. Els músculs en tensió, la ment que no descansa. És el brunzit d'una abella prop de l'oïda. Campanes que repiquen en un poble gairebé buit, una tarda d'agost. El sol als ulls, que et cega.
La por és el fred carn endins, que no esclafen el pes d'una manta, ni de tres, ni de cent. El vent al clatell, quan bufa fort, que t'empenta, que gairebé et tomba. Un arbre centenari vinclat pel temps, les branques que freguen el terra, les arrels que apunten al cel, com budells a la vista.
La por és una casa sense sostre. Un llit estrany, massa tou o massa dur. El silenci que no és pau, sinó preludi, una treva, una pausa.
La por és una escala que baixa. El ventre que crema, la gola que es tanca.