dijous, 11 de desembre de 2014

Pedres, pedrotes, pedretes

Pedres, pedrotes, pedretes, diu ella. I et fa riure, com sempre que ho necessites. 
I et fa pensar en aquelles pedres blanques i rosades, llises o amb vetes grises, que t'omplien les butxaques i que acaronaves d'amagat quan ningú no et veia. Pedres que trobaves a la vora del camí i que eren àncora quan bufava el vent i se't volia endur, que eren arrel i et clavaven els peus a terra, ben endins, quan el cap s'enlairava i provava de fugir.
Pedrotes, al mig del camí, que et feien ensopegar una vegada i una altra, tossuda. El cap als núvols i la mirada en alguna banda, com el Déu esquiu d'ella. Pedrotes que duies lligades al coll, com un llast, o penjades a l'esquena, com una llosa.
Pedretes que juguen a fet i amagar, en algun racó del ronyó, que es desfan a poc a poc, com terrons de sucre morè i esdevenen un polsim fi que vesses lentament, com un rellotge de sorra.
Pedres, pedrotes, pedretes.