diumenge, 21 de setembre de 2014

En un món paral·lel

En un món paral·lel tinc una casa amb jardí en un poble petit petit, d'aquells que ni surten als mapes. Amb un tros de jardí on hi planto un grapat d'enciams i quatre tomateres. Amasso pa, cada setmana i de tant en tant faig pastissos i confitures que envaso en pots de conserva i apilo al rebost en prestatges vells i foscos. Una casa amb un home eixut de mans aspres de tant fer-les servir, de mans que han tocat terra i l'han premuda, solcada, que hi han enfonsat els dits i les arrels. Un home d'aigües fondes, ple de cicatrius visibles i invisibles, com línies blanques finíssimes que li cobreixen el cos i l'ànima.

En un món paral·lel tinc un gos vell i tolit. Lleig i un poc esquerp, per les urpades de la vida. D'aquests que no vol ningú. Un gos que s'hauria d'estar sempre fora, al jardí, o això em dic al principi, però que acaba vivint a dins i puja al sofà i pidola menjar quan som a taula. Que esbufega cansat i fa llargues migdiades. Que em llepa les mans i la cara, ara i adés, i no corro a rentar-me-les. Que ho deixa tot ple de baves.

En un món paral·lel tinc gats passavolants. D'aquests orgullosos, que no són de ningú, però te'ls trobes al pati del darrere a cada punt, miolant de gana. Escardalencs, el primer dia. Grassos i tips, aviat. Que jeuen al sol tot el dia, a l'hivern, i a l'ombra a l'estiu. Que et cerquen els dits i la falda, molt de tant en tant, perquè els acaronis el coll i els gratis la panxa i l'esquena.


dilluns, 8 de setembre de 2014

Tempesta d'estiu

Quan ja no l'esperàvem, vam tenir una tempesta d'estiu, perquè ella l'havia somiat, perquè jo volia veure-la feliç. I els desitjos, quan són tan poderosos, només es poden complir.
Em va sorprendre al llit, però, sola, al llindar del primer son, amb els ulls clucs i el cos a mig relaxar. Els llamps, primer, els trons poc després, com un eco. El repic de la pluja a la finestra, més fluix primer, com qui tusta la porta suau, amb timidesa; més fort, després, amb insistència, com qui sap del cert que hi ha algú a l'altra banda que calla, que no es mou, que fa veure que no hi és. 
El vidre que tremola, doncs, que s'estremeix. La por que grimpa, poc a poc, pels dits dels peus, fins al ventre. Una por atàvica, filla d'altres pors velles i soterrades, primitives. Una por absurda, perquè les pedres que sostenen l'edifici són antigues, també, sàvies: han resistit vents i pluges i neus, mans tendres i aspres, paraules dolces i crits. 
Vam tenir una tempesta d'estiu, quan ja no l'esperàvem.