dimarts, 26 d’agost de 2014

Podria viure aquí (2a part)

(Calla, no m'expliquis cap història, que serà meva i en faré un conte.)

1.360 metres, 25 habitants censats. 

Podria viure aquí, tots els estius, al cim del món, i escriure històries. Contar, contar-me. Esperar una tempesta d'estiu, que mai no arriba, només per fer-la feliç, perquè somrigui. Però el sol inclement, el cel net de núvols, ens esperen i ens acullen any rere any.

Podria viure aquí, amb les muntanyes esteses al balcó de l'habitació salmó. Amb els blaus i els verds a la retina. Les flors malva i fúcsia que pengen del test a la finestra. Els taulats de les cases sota els peus.

Podria viure aquí. Amb ella, sí, i amb tots els altres. Compartint vida i sopars, els vespres. I vi, i ratafia i un poc de cassis.




http://www.farreracan.cat/


divendres, 22 d’agost de 2014

Estiu

Aquest estiu que no és estiu. Aquestes vacances, tenyides d'enyor, que no acaben de tenir gust de vacances, que s'esmunyen entre els dits com la sorra fina de les platges fredes, poc fondes, que has trepitjat aquests dies sota el vent inclement.

Però Farrera, encara. Però ella, per sort. I el desig de tempestes sorolloses, de llamps i trons que esquerdin el cel i acallin totes les veus. De pluja tèbia que ens mulli els rostres i les paraules, que estendrem, pacients, al sol, quan per fi surti.


divendres, 8 d’agost de 2014

Enyor

Ma fleur est là, quelque part.

(Le Petit Prince)


Estiu d'enyor

Ella torna i m'adono de com l'he enyorada. Torna, somrient, amb els ulls que vessen verds i Menorca. Bonica. Morena. Torna, pèl-roja aquesta vegada. "Besada pel foc", li dic. "No saps res, Jon Neu", podria dir-me ella. Podria, perquè cada volta torna un xic més sàvia. Podria, però no ho fa. "La vida té vida pròpia", m'ensenya. "I guionistes murris", afegeix. Torna i Menorca als ulls, doncs. A la fam de mar, d'aigua salada. La sang indígena al cor, als versos, a les ganes de viure i d'estimar. Follet murri, princesa cavaller, fada. Treu la vareta i abracadabra! Tot és possible.

Ella torna, per fi. Ell no torna, encara. L'enyor penjava d'un fil prim que es va esquinçar de sobte i ara sura, a la deriva. Perduts telèfon i comunicació, tallat el cordó umbical que ens connectava, els dies es fan eterns entre correus lacònics. L'espera, infinita.

Estiu d'enyor

Enyor d'estiu

No sé res. O sí, que casa meva no és un indret. Casa meva és la gent que estimo (us estimo!). Per això quan són lluny, m'enyoro.