divendres, 27 de juny de 2014

Camps d'espígol

Vam fer tard aquell estiu, a la Provença, i els camps ja eren segats. Només quedava un rastre fi del perfum que havíem somiat, setmanes enrere. O potser ens l'imaginàvem, barrejat amb la suor dels nostres cossos, sota el sol inclement, captius dins el cotxe manllevat, per carreteres secundàries, sense aire condicionat, sense treva ni respir.
Vam fer tard, a la Provença, com tantes altres estius, abans i després. Durant. I cercàvem totes les tonalitats de blau a l'horitzó, assedegats, com un miratge.



divendres, 20 de juny de 2014

Com fils d'Ariadna

Espera, mare. Hem de deixar baixar la gent abans de pujar al vagó. Ara sí. Ara sí. Compte amb el graó! Veus? Aquests nois tan amables ens deixen seure. Gràcies, gràcies! Que bé s’hi està, no et sembla? Assegudetes, gronxades per aquest dolç vaivé… Somrius? Et fa pensar en quan eres petita i el pare et duia amb el carro a collir olives? La burra era vella i avançava a poc a poc i com que encara era fosc tu t’hi adormies, bressolada, malgrat el fred, que et gelava les mans i les orelles i penjava regalims de gel a les branques verdes. L’enyores, encara, tot aquell verd? Pensa que, a canvi, vas guanyar el mar. Sempre deies que el tren que us va dur a Barcelona feia olor de por i d’enyorança, y de humanidad también, no se me olvida. No te rías, no, que siempre lo decías. Atapeït de gent carregada de paquets i d’il·lusions. I que quan us acostàveu a la ciutat vas obrir la finestra i l’olor de sal et va omplir els narius i una mica el cor, també. Avui, en canvi, el vagó de metro fa olor de roses i de llibres…
El primer dia que vas trepitjar la platja feia fred, encara, i l’aigua era gelada. Però tu volies remullar-te els peus, sentir la sorra fina entre els dits i saltar damunt les onades, com una criatura. I et vas treure les mitges, et vas arromangar les faldilles fins als genolls i tot i així vas acabar ben xopa. ¿Te acuerdas? No? No hi fa res. Ja sé que la memòria et fuig, esquerpa. Per això l’anem regant de records. Només de bonics, eh? Los malos, que se los lleve el viento, como decía la abuela.
Ja falta poc per arribar. Dues parades, només. Pasa en un suspiro, ¿lo ves? Encara recordo quan era petita i em deies: Vamos a coger el metro para ir a la ciudad. Del centre n’hi deies la ciudad; té gràcia. Ara tot és la ciudad, tot és Barcelona. ¡Barcelona se lo ha comido todo, ya ves!
Apa, ja hi som. Sí, sí, agafa’m fort el braç, que baixem. Així... Què t’estimes més: les escales mecàniques o l’ascensor? No, no diguis res, ja ho sé. Les escales, com sempre. Estás preciosa, esta mañana, ¿te lo he dicho ya? I ja veuràs que bonic està el centre, ple de paradetes. Ja fa dies que he triat el llibre i comprarem també un grapat de roses esplèndides. Faran molt de goig a la taula del menjador… I quan ens cansem de tota la gentada i l’enrenou, refarem camí. Teixirem records que ens tornin cap a casa, com fils d’Ariadna. Només de bonics, eh? Los malos, que se los lleve el viento, como decía la abuela. Avui el metro fa olor de roses i de llibres.




(Aquest conte ha guanyat el 8è Concurs de Relats Curts TMB 2014: http://relatscurts.tmb.cat/ca)



dimecres, 18 de juny de 2014

No saps res

"No saps res, Jon Neu"
Ygritte
Joc de trons


Tenies divuit anys acabats d'estrenar i et miraves el món, altiva, amb tota l'arrogància de la joventut. Vint anys més tard, la vida t'ha anat llimant alguna aresta i has esmolat l'enginy i la paciència.

Tenies divuit anys acabats d'estrenar i volies ser princesa. Estimada, bonica, besada pel foc. Ara vols ser foc, riu, vall, muntanya. Vols estimar i et vendries el regne per encabir el món sencer. Ara que fregues la quarantena, només has après que no saps res, encara.


diumenge, 1 de juny de 2014

Amb pany i clau

És tancada amb pany i clau, aquesta porta, avui, com tants altres dies. Però tu ets cabuda, curiosa, tossuda, incansable. Si no fos una porta, si no fos tancada, passaries de llarg, ja ho saps, això.
És tancada, doncs, i et fan mal les mans. De trucar fluixet, amb un fil de veu, demanant perdó, demanant permís. De donar cops secs, amb la palma oberta, plaff damunt la fusta esberlada, plaff damunt el ferro fred, com una bufetada.
Quan menys t'ho esperes, molt de tant en tant, la trobes entreoberta. Un dit o dos. Un pam a tot estirar, amb la balda passada. I voldries esbotzar-la, amb els punys closos. Esventrar-la per veure-li les entranyes, per enfonsar-li les mans plenes de petites ferides, visibles i invisibles, i sentir-la bategar.
És tancada amb pany i clau, aquesta porta, avui. Com tants altres dies. I tu ets cabuda, curiosa, tossuda, incansable, encara. Si no fos una porta, passaries de llarg. Ja ho saps, això. Si no fos buida, la trobaries oberta de bat a bat.