divendres, 23 de maig de 2014

Penèlope

Penèlope, es diu.

Fa olor de colònia al matí, la Penèlope. De son, també, amb els ulls ametllats mig clucs, com una línia fina, gairebé. Tu deus fer olor d’incertesa, d’esperança, de tots els versos que has resat, en silenci, les parades que separen la teva estació de la seva. Esperant, desitjant que avui també hi sigui, que avui també tinguis sort i la vegis pujar al vagó amb el germà gran que sempre l’apressa, impacient. El germà gran que col•loca la mà protectora sobre l’espatlla d’ella, sobre la pell d’un daurat fosc, del color de les llesques de pa que l’àvia torra al foc, a l’hivern. La mà afortunada que, sense saber-ho, sense voler-ho, frega el cabell negre llarg i sedós, com una cortina, recollit en una cua de cavall tibant que li cau, esquena avall, com una cascada. 
Fa olor de pega dolça a la tarda, la Penèlope, quan puja al vagó tornant de l’escola. De suor, tot sovint. I te l’imagines com tu, jugant a gomes o saltant a la corda, la cua de cavall menys tibant, ja, la cua de cavall amunt i avall, com un remolí, la boca sempre entreoberta en un gest de sorpresa permanent.
La mires de cua d’ull, la Penèlope, però ella mai no et torna la mirada. No existeixes, tu. L’espies, però ella no se n’adona. Com tampoc no se n’adona la teva mare, que confon el destinatari dels teus anhels i et pregunta: No és massa gran aquest noi, per a tu?, amb un somriure burleta.

Penèlope, es diu. Però ets tu qui teixeix somnis cada dia, en vagons de metro curulls de joia, que et bressolen. Tu, qui desteixeix el seu record cada nit, Maria.




dimarts, 13 de maig de 2014

Conchita

Em renyen els amics com es renya un nen petit quan dic que sí, que a mi m'ha agradat. És un home?, pregunta un. Diria que sí, responc. Doncs per què es vesteix de dona?, pregunta l'altre. Per què duu un vestit llarg, cenyit al cos, amb cua? Per què es maquilla? Per què duu barba? Per què es fa dir Conchita? Per què?, digues!
Es veu que, si ets un home, no et pots vestir de dona. I, si ho fas, no et pots deixar barba. I, si ets austríac, no et pots dir Conchita. Conxita, se'n podia dir la meva besàvia, que venia fruita i verdura al mercat, fa més de cinquanta anys, a la terra de la Tramuntana. Conchita, se'n pot dir una andalusa que beu "rebujitos" a la Feria d'Abril. Però ella no. 
Es veu que, en alguna banda, no sap ben bé on, amagat, hi ha un llibre d'instruccions que diu què es pot fer i què no. Que explica en detall com han de ser les coses. Que t'etiqueta i et desa al calaix que et toca: al primer o al segon, que no n'hi ha d'altres. Sense dubtes, sense històries. Tot al seu lloc, endreçat, ordenat, classificat, mil·limetrat.
Em renyen els amics com es renya un nen petit quan dic que sí, que a mi m'ha agradat. La cançó, el vestit de lluentons, la llum, el teatre, tot. Quan repeteixo que m'importa un rave si és una campanya de màrqueting ben orquestrada. Que tant se me'n dóna la barba. Que no veig què els ofèn, què els indigna. Que no entenc per què és tan escandalós, per què és tan important. Que qualsevol diria que ha esbotzat la porta de casa seva i els ha trastocat el pis, el cervell, la vida, la Conchita. I em pregunto si només podrem continuar sent amics mentre sentin que ocupo el lloc que em toca, mentre no em faci nosa l'etiqueta que m'han penjat, mentre no surti del calaix que m'han assignat.









dimarts, 6 de maig de 2014

Tot el vent

Tot el vent, li regalaré. Potser em donarà les gràcies, amb educació, amb un somriure petit, als llavis, i una pregunta muda, als ulls. Potser el rebrà amb els braços oberts, feliç, i sabrà que és un regal preuat, aquest vent meu. Que sempre fa neteja i s’enduu els presagis funestos, els mals averanys, les paraules enverinades, la cendra, el fum. Tot allò que fa nosa, s’emporta.

Tot el vent, li regalaré. I notarà que camina amb més lleugeresa, amb l’esquena més dreta. Que les penes ja no li pesen tant. I sabrà que, quan el vent et bufa endins, endins, mai més no toques de peus a terra.