dijous, 27 de març de 2014

L'ull de la tempesta

Potser ara toca això: quedar-nos ben quiets en ple ull de la tempesta, just allà on tot és calma tensa i silenci. Esperar, immòbils, mentre al nostre voltant el món gira, convuls, com una bèstia ferida. Respirar. Escoltar les ones del mar que vénen i van, que vénen i van, impertorbables. Somriure. Teixir somnis, petits, grans, minúsculs, amb els ulls clucs. O ben oberts.
Potser ara toca això: quedar-nos ben quiets mentre el món embogeix. Mentre tot passa. Tot llevat de les paraules que donen escalfor; aquestes sempre queden.


diumenge, 16 de març de 2014

Perquè no els trepitgin

Parlo de somnis, tothora. De somnis petits, que caben al puny clos o a la butxaca de l'abric. De somnis grans, que estenc com llençols de colors perquè onegin al vent. De somnis secrets, que niuen vora el cor, un batec petit al ritme d'un batec gran. 
Parlo de somnis, tothora. I hi ha gent que riu, amb la boca ben oberta, ensenyant les dents, quan m'escolta. D'altres diuen que no és possible, que no pot ser, que no serà. Alguns no diuen res, però branden el cap. I n'hi ha de cruels que diuen que sí, però volen dir que no, que em donen la raó com es dóna la raó a una criatura o a algú que no hi toca, com es dóna la raó a qui encara no té prou enteniment o comença a perdre'l. 
I aleshores callo. Callo i espero. Callo i teixeixo, amb fil i agulla prims, gairebé invisibles. Teixeixo els meus somnis un a un, amb paciència, amunt amunt, perquè no els trepitgin.




dissabte, 1 de març de 2014

Com bales daurades

Recordes quan les cames no et sostenien i els turmells ballaven, ara a una banda, ara a l'altra? Queies, al metro, escales avall, i amb tu queia la maleta carregada de roba bruta. Queies, com un farcell, en ple Passeig de Gràcia, i amb tu queia la carmanyola de cigrons de la mare, que rodolaven carrer avall, com bales daurades.
Queies, sense remei, una vegada i una altra, i el terra era cada dia un xic més a prop, cada dia un xic més tou. La vergonya, pessic a pessic, es tornava rialles i t'acostumaves als genolls pelats, als turmells masegats, a les gotes de sang que, tímides, et vessaven per la pell esquinçada.
Ho recordes, oi? Doncs esborra-ho! Que el vent del nord bufi fort i s'endugui les memòries, que les renti la pluja freda, la pluja calenta, que les dissolguin les onades que vénen i van, que vénen i van. Que rodolin els records, vida avall, com bales daurades.