dimecres, 26 de febrer de 2014

Si menges una llimona sense fer ganyotes

I ella em parla, un dia, d'aquella vegada que la fam i la set se l'enduien i va menjar una llimona sencera, amb pell i tot, a mossegades. No tenia altra cosa, diu. I jo li envejo la fam i la set, les queixalades. L'ànsia. Que els meus somnis són petits i els puc encabir a les butxaques de l'abric o amagar-los dins el puny clos, perquè no em fugin.


divendres, 14 de febrer de 2014

Portes

T'envejo totes les portes: les que encara són tancades, les ajustades, les obertes de bat a bat. Les que creues sense esforç. Les que et fan por, respecte, i, per això, només hi treus el cap, temerosa. Les que veus i les que no. Les metàl·liques i les de fusta. Les que es tanquen amb clau i forrellat. Les que tenen balda. Les corredisses, les balconeres, les caladisses. Les automàtiques. Fins i tot les del darrere, les secretes, les falses.

Totes les portes, t'envejo. Les que tanques als nassos de qui s'ho mereix. Les que obre Déu. Les portes endins i les espanyades. Les que truques. Les que s'obren, de cop, salvadores, quan s'han tancat totes les altres. Les portes de gelosia. Les que ni saps que són portes i, per això, passes de llarg.


dissabte, 8 de febrer de 2014

Meu

I ella em diu, una tarda, que sovint pensa que el seu blog és trist. I jo li dic que sí, perquè vessa marços traïdors, ampolles negres, portes que es tanquen, l'aire que fuig dels pulmons, mares perdudes, pastissos de cendra, aniversaris del dolor, oblit. I jo li dic que no, també, perquè vessa pell, riures i tulipes. Mares retrobades un dia, i un altre i un altre més encara. Vessa desig, joia i tendresa, esperança. Record.

I a la nit, quan sóc sola, a casa, penso que el meu blog també és trist i alegre. Perquè és ple de vents que bufen fort i et tomben; de vents que bufen fort i s'enduen els mals presagis, que t'omplen les esquerdes, que et sostenen. I és ple de pluja: de gotes gelades, fines, que et busquen els ulls, et furguen el nas, se't fiquen a la boca i les orelles; de pluja tèbia que et renta l'ànima, que t'esborra la mandra de les parpelles. I és ple de mar: de platges on només et mulles els peus, poruga; de platges on et capbusses tota tu, sencera. Platges on sures i platges on t'ofegues. Vessa petits prínceps, nens aviciats, i també ànimes bessones, homes carregats de cicatrius, dones que es diuen muntanya. És ple d'arbres vells i vinclats, però amb arrels fondes. De pedres blanques, de pedres negres. De mans buides i  butxaques plenes. De fum. De camins curts i camins llargs, plens de revolts i giragonses.

És trist i alegre, aquest blog, doncs. Alegre i trist. És meu i una mica teu, també, conegut, desconegut, amic sempre, que, generós, em llegeixes.





dimecres, 5 de febrer de 2014

Pipes

Seus al pati de l'institut una tarda qualsevol, després de les classes, amb un grapat d'amigues i un grapat de pipes, que no et cal res més. I no ho saps encara, però ja ho descobriràs, que la felicitat és això: unes quantes hores de complicitat i de rialles que esgarrapes a la rutina, amb les ungles tallades arran arran, que així no les mossegues fins fer-t'hi sang.
Una tarda qualsevol, un parell d'hores, potser tres a tot estirar, però que s'escolen lentes, líquides. Tens quinze anys, potser setze a tot estirar, i les tardes són eternes: són com dies, setmanes. Vides senceres, assseguda al banc, la catifa de cloves al voltant dels peus, el regust de sal als llavis, a la llengua, al tou del paladar, entre les dents. I no ho saps, encara, però ja ho descobriràs, que, demà, el temps s'accelerarà i et fugiran els dies, els mesos, els anys, entre els dits, com els grans de sorra d'aquella platja d'aigües fondes que encara no has visitat, però que t'espera.