dilluns, 27 de gener de 2014

Podria viure aquí...

Podria viure aquí, en un pis lluminós d'un carrer de Sant Andreu on creixen les tulipes, malgrat el fred, malgrat la por, un matí de març. Un pis d'infusions, les tardes de diumenge, de cartes gitanes, de dites russes. De croissants farcits d'amor i xocolata.

Podria viure aquí, en una caseta adossada de la Sagrera, amb un jardí al darrere on hi toca el sol i on faria créixer, tossuda, les plantes que se'm moren, una rere l'altra, cabudes, entre els dits. Una casa de caps d'Any i castanyades. De calçotades, els diumenges al migdia, de sopars inacabables, els dissabtes a la nit. D'ampolles de licor gallec, que cremen a la gola i escalfen el pit.

Podria viure aquí, també, ens uns braços ferms que m'agombolen. En unes mans petites que m'agafen fort els peus quan bufen el vent i la por. En uns dits prims que se m'esmunyen a les butxaques i me les buiden de pedres. En uns llavis suaus que em xiuxiuegen que, per fi, ja no em calen.





dissabte, 25 de gener de 2014

Dones que es diuen muntanya

Dones que es diuen muntanya. Dones que són cims inabastables, que llepen l'aigua gelada dels rius que les travessen i tenen sorra als peus, molsa a les mans, fulles verdes trenades als cabells despentinats. Foc a les entranyes, cendres i fum als narius, pedres a les butxaques.

Dones que es diuen muntanya, encara que es disfressin amb altres noms més fàcils, més tous, menys seus. Que es cobreixin amb altres pells i amaguin la força rere somriures petits i paraules amables. Dones que estimen més del compte i, llavors, de nit, han de sortir a udolar entre els arbres, com el vent.

Dones joves, d'ànimes velles. Dones velles, d'ànima jove, d'ulls que no hi veuen però riuen, de somriures carregats d'arrugues, que repiquen com cascavells. De peus clavats a terra, d'arrels fondes. De mans fermes, de mans que acaronen, alcen, empenyen, furguen, subjecten, busquen i, a vegades, troben.

Dones que es diuen muntanya. Dones que freguen els núvols amb la punta dels dits i mosseguen la neu freda amb les dents blanques. Que besen la lluna, amb els ulls clucs, quan no les veus, de matinada.


dimecres, 22 de gener de 2014

Love is a verb

"- My wife and I just don't have the same feelings for each other we used to have. I guess I just don't love her anymore and she doesn't love me. What can I do?
- Love her, I replied.
- You don't understand. The feeling of love just isn't there.
- Then love her. If the feeling isn't there, that's a good reason to love her.
- But how do you love when you don't love?
- My friend, love is a verb. Love - the feeling - is a fruit of love, the verb. So love her. Serve her. Sacrifice. Listen to her. Empathize. Appreciate. Affirm her. Are you willing to do that?"   


(The 7 Habits of Highly Effective People)


T'estimo, li diu ell, a vegades. Però ho fa amb la boca petita i mai mirant-la als ulls. Ella li diu molt sovint que l'estima, gairebé cada dia, amb la mirada neta, i a ell els silencis l'incomoden, així que els seus t'estimo són més aviat un jo també covard, mandrós.

T'estimo, li diu ella. I és cert que l'estima, no perquè li digui, no perquè ho senti. Estimar no és una excusa, una crossa, una addicció. Estimar és més que una paraula, més que un sentiment. Estimar és un verb i ella estima: cuida, escolta, empatitza, acompanya. Camina al seu costat.