dimarts, 18 de novembre de 2014

La dona de la teva vida

I ella em diu, un dissabte al vespre, amb el gust de la cervesa encara als llavis, que té ganes d’enamorar-se. I jo ric, que l’alcohol és una escala que ens duu amunt amunt, mentre saltem els graons de quatre en quatre. Vull conèixer la dona de la meva vida, diu després. I jo torno a riure, que la música és un trampolí que ens enlaira amunt amunt, mentre girem i girem, una vegada i una altra. 
Ja la coneixes, la dona de la teva vida, responc llavors. Has d’aprendre a acceptar-te, la part lluminosa i la fosca, la cara i la creu. Has de treballar-la, la felicitat, amb les dues mans, amb els braços i les cames, amb el tot el cos, amb l’ànima sencera. I llavors, només llavors, busca algú amb qui compartir que, compartides, les penes es fan minses. Compartida, la felicitat és multiplica.
La dona de la teva vida ets tu! Estima't.


8 comentaris:

  1. es aplicable per "l'home de la meva vida"?

    ResponElimina
  2. M'agrada això que la dona de la nostra vida siguem nosaltres mateixes...Em d'acceptar-nos tal com som i aprendre a estimar-nos!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, M. Roser. És tan difícil i tan bonic alhora!!
      Un petonàs,

      Elimina
  3. Quin amor més saludable ens encomanes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben cert. Si no ens estimem nosaltres, primer, no podem esperar que els altres ens estimin i no tindrem res per oferir... Costa, però!

      Elimina
  4. cert! per què ens n'oblidem tant sovint?

    ResponElimina