dilluns, 8 de setembre de 2014

Tempesta d'estiu

Quan ja no l'esperàvem, vam tenir una tempesta d'estiu, perquè ella l'havia somiat, perquè jo volia veure-la feliç. I els desitjos, quan són tan poderosos, només es poden complir.
Em va sorprendre al llit, però, sola, al llindar del primer son, amb els ulls clucs i el cos a mig relaxar. Els llamps, primer, els trons poc després, com un eco. El repic de la pluja a la finestra, més fluix primer, com qui tusta la porta suau, amb timidesa; més fort, després, amb insistència, com qui sap del cert que hi ha algú a l'altra banda que calla, que no es mou, que fa veure que no hi és. 
El vidre que tremola, doncs, que s'estremeix. La por que grimpa, poc a poc, pels dits dels peus, fins al ventre. Una por atàvica, filla d'altres pors velles i soterrades, primitives. Una por absurda, perquè les pedres que sostenen l'edifici són antigues, també, sàvies: han resistit vents i pluges i neus, mans tendres i aspres, paraules dolces i crits. 
Vam tenir una tempesta d'estiu, quan ja no l'esperàvem.


1 comentari:

  1. Aquest any les tempestes d'estiu venen i fan estralls, encara que no les esperis...A mi també em fan molta por, si sóc a casa no tant, però l'altre dia vaig tenir un ensurt , perquè va caure un llamp a una casa molt a prop de la meva, el tro va fer un soroll tan fort, que vaig fer un bot al llit com si fos d'aquells elàstics...
    Petonets.

    ResponElimina