dissabte, 19 de juliol de 2014

Quan siguis vella



Que hi fa d'anar caient, si ens enduem l'amor?
(Josep Carner - La poma escollida)


Quan siguis vella, diuen elles, vindràs a casa. Com si casa meva no fos qualsevol lloc on trobi aixopluc quan bufa fort el vent. Com si no arrelés fondo, amb facilitat, a qualsevol indret amb un poc de sol i un xic d'ombra. Com si no em coneguessin, després de tants anys, l'ànima peregrina, l'esperit inquiet. 
Quan siguis vella, diuen elles, tornaràs a casa i et cuidarem. Ens cuidarem. Com la bèstia vella i cansada de llepar-se les ferides, que va a morir a la terra que l'ha vist néixer. 
Potser han sentit massa cops la cantarella de la mare del conte d'Ángeles Mastretta. El "¿quién va a ver por ti?", que recitava ahir l'amiga. El qui vetllarà per tu quan siguis fràgil? Quan et pesi la vida? Responc, sense paraules, que ja em pesa, a voltes, que ja sóc fràgil, d'altres. Que canto, fluixet, i faig fugir les pors, les penes. Que deixo anar llast, de tant en tant. Que m'alço sempre que caic. Que quan el pas del temps em vincli l'ànima i l'esquena, seré com la poma escollida, que deia el poeta, que es torna groga i vella, però encara fa perfum.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada