divendres, 20 de juny de 2014

Com fils d'Ariadna

Espera, mare. Hem de deixar baixar la gent abans de pujar al vagó. Ara sí. Ara sí. Compte amb el graó! Veus? Aquests nois tan amables ens deixen seure. Gràcies, gràcies! Que bé s’hi està, no et sembla? Assegudetes, gronxades per aquest dolç vaivé… Somrius? Et fa pensar en quan eres petita i el pare et duia amb el carro a collir olives? La burra era vella i avançava a poc a poc i com que encara era fosc tu t’hi adormies, bressolada, malgrat el fred, que et gelava les mans i les orelles i penjava regalims de gel a les branques verdes. L’enyores, encara, tot aquell verd? Pensa que, a canvi, vas guanyar el mar. Sempre deies que el tren que us va dur a Barcelona feia olor de por i d’enyorança, y de humanidad también, no se me olvida. No te rías, no, que siempre lo decías. Atapeït de gent carregada de paquets i d’il·lusions. I que quan us acostàveu a la ciutat vas obrir la finestra i l’olor de sal et va omplir els narius i una mica el cor, també. Avui, en canvi, el vagó de metro fa olor de roses i de llibres…
El primer dia que vas trepitjar la platja feia fred, encara, i l’aigua era gelada. Però tu volies remullar-te els peus, sentir la sorra fina entre els dits i saltar damunt les onades, com una criatura. I et vas treure les mitges, et vas arromangar les faldilles fins als genolls i tot i així vas acabar ben xopa. ¿Te acuerdas? No? No hi fa res. Ja sé que la memòria et fuig, esquerpa. Per això l’anem regant de records. Només de bonics, eh? Los malos, que se los lleve el viento, como decía la abuela.
Ja falta poc per arribar. Dues parades, només. Pasa en un suspiro, ¿lo ves? Encara recordo quan era petita i em deies: Vamos a coger el metro para ir a la ciudad. Del centre n’hi deies la ciudad; té gràcia. Ara tot és la ciudad, tot és Barcelona. ¡Barcelona se lo ha comido todo, ya ves!
Apa, ja hi som. Sí, sí, agafa’m fort el braç, que baixem. Així... Què t’estimes més: les escales mecàniques o l’ascensor? No, no diguis res, ja ho sé. Les escales, com sempre. Estás preciosa, esta mañana, ¿te lo he dicho ya? I ja veuràs que bonic està el centre, ple de paradetes. Ja fa dies que he triat el llibre i comprarem també un grapat de roses esplèndides. Faran molt de goig a la taula del menjador… I quan ens cansem de tota la gentada i l’enrenou, refarem camí. Teixirem records que ens tornin cap a casa, com fils d’Ariadna. Només de bonics, eh? Los malos, que se los lleve el viento, como decía la abuela. Avui el metro fa olor de roses i de llibres.




(Aquest conte ha guanyat el 8è Concurs de Relats Curts TMB 2014: http://relatscurts.tmb.cat/ca)



12 comentaris:

  1. si, es el típic relat que sol guanyar concursos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho dius en positiu o m'estàs dient tòpica? Jejejejeje. En qualsevol cas, gràcies per llegir-lo i espero que t'hagi agradat...

      Elimina
  2. Molt ben escrit, però et deixa tristot en llegir-lo. Hi ha un toc de melancolia en les paraules, records bonics, però fa vertigen mirar enrere després de tota una vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No volia escriure una història trista, XeXu. Ben al contrari, volia que fos esperançadora... Fer-se gran no és fàcil, però si tens algú que et rega el camí de records bonics...

      Elimina
  3. Felicitats! És tendre i dolç i a sobre, està ben escrit!

    ResponElimina
  4. Preciós, el premi ha estat ben merescut...M'ha agradat molt aquests records que van teixint mare i filla, amb fils de mar i de muntanya...Està bé això de guardar els records bons, que malgrat tot, també n'hi havia. Expliques molt bé els sentiments de canviar de petita pàtria.
    Felicitats i que tinguis un bon cap de setmana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies M. Roser. Sempre hi ha records bons i és important desar-los a la memòria, per quan facin falta...

      Elimina
  5. Enhorabona, Eva! Les teves finestres als records em semblen tan especials... continua així!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, guapa! Ja saps que jo també sóc molt fan de les vostres aventures...

      Elimina
  6. Les nuages ​​sont partís, lumières. Et votre talent descend dans les profondeurs du temps. ¡Avant, oh fille de la Litérature!, parce que les dieux vous regardent.
    Una abraçada, Eva. ¡Enhorabona!
    Enric Cintora

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Enric!
      Que no ens manquin mai les paraules, que sempre omplen!! Que no ens manqui mai la literatura, sobretot... C'est véritablement utile puisque c'est joli...
      Una abraçada,

      Eva

      Elimina