divendres, 23 de maig de 2014

Penèlope

Penèlope, es diu.

Fa olor de colònia al matí, la Penèlope. De son, també, amb els ulls ametllats mig clucs, com una línia fina, gairebé. Tu deus fer olor d’incertesa, d’esperança, de tots els versos que has resat, en silenci, les parades que separen la teva estació de la seva. Esperant, desitjant que avui també hi sigui, que avui també tinguis sort i la vegis pujar al vagó amb el germà gran que sempre l’apressa, impacient. El germà gran que col•loca la mà protectora sobre l’espatlla d’ella, sobre la pell d’un daurat fosc, del color de les llesques de pa que l’àvia torra al foc, a l’hivern. La mà afortunada que, sense saber-ho, sense voler-ho, frega el cabell negre llarg i sedós, com una cortina, recollit en una cua de cavall tibant que li cau, esquena avall, com una cascada. 
Fa olor de pega dolça a la tarda, la Penèlope, quan puja al vagó tornant de l’escola. De suor, tot sovint. I te l’imagines com tu, jugant a gomes o saltant a la corda, la cua de cavall menys tibant, ja, la cua de cavall amunt i avall, com un remolí, la boca sempre entreoberta en un gest de sorpresa permanent.
La mires de cua d’ull, la Penèlope, però ella mai no et torna la mirada. No existeixes, tu. L’espies, però ella no se n’adona. Com tampoc no se n’adona la teva mare, que confon el destinatari dels teus anhels i et pregunta: No és massa gran aquest noi, per a tu?, amb un somriure burleta.

Penèlope, es diu. Però ets tu qui teixeix somnis cada dia, en vagons de metro curulls de joia, que et bressolen. Tu, qui desteixeix el seu record cada nit, Maria.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada