dijous, 27 de març de 2014

L'ull de la tempesta

Potser ara toca això: quedar-nos ben quiets en ple ull de la tempesta, just allà on tot és calma tensa i silenci. Esperar, immòbils, mentre al nostre voltant el món gira, convuls, com una bèstia ferida. Respirar. Escoltar les ones del mar que vénen i van, que vénen i van, impertorbables. Somriure. Teixir somnis, petits, grans, minúsculs, amb els ulls clucs. O ben oberts.
Potser ara toca això: quedar-nos ben quiets mentre el món embogeix. Mentre tot passa. Tot llevat de les paraules que donen escalfor; aquestes sempre queden.


2 comentaris:

  1. Potser si ens quedem massa quiets el món no avançarà...Però sempre és bo fer un recés per renovar els sentiments i fer col·lecció de les paraules boniques. Quan tot passi les donarem a conèixer en forma de bells poemes...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades és preferible estar ben quiet i esperar que passi el pitjor, no? Així agafem forces, també, i tornem amb energies renovades...

      Una abraçada!

      Elimina