dissabte, 8 de febrer de 2014

Meu

I ella em diu, una tarda, que sovint pensa que el seu blog és trist. I jo li dic que sí, perquè vessa marços traïdors, ampolles negres, portes que es tanquen, l'aire que fuig dels pulmons, mares perdudes, pastissos de cendra, aniversaris del dolor, oblit. I jo li dic que no, també, perquè vessa pell, riures i tulipes. Mares retrobades un dia, i un altre i un altre més encara. Vessa desig, joia i tendresa, esperança. Record.

I a la nit, quan sóc sola, a casa, penso que el meu blog també és trist i alegre. Perquè és ple de vents que bufen fort i et tomben; de vents que bufen fort i s'enduen els mals presagis, que t'omplen les esquerdes, que et sostenen. I és ple de pluja: de gotes gelades, fines, que et busquen els ulls, et furguen el nas, se't fiquen a la boca i les orelles; de pluja tèbia que et renta l'ànima, que t'esborra la mandra de les parpelles. I és ple de mar: de platges on només et mulles els peus, poruga; de platges on et capbusses tota tu, sencera. Platges on sures i platges on t'ofegues. Vessa petits prínceps, nens aviciats, i també ànimes bessones, homes carregats de cicatrius, dones que es diuen muntanya. És ple d'arbres vells i vinclats, però amb arrels fondes. De pedres blanques, de pedres negres. De mans buides i  butxaques plenes. De fum. De camins curts i camins llargs, plens de revolts i giragonses.

És trist i alegre, aquest blog, doncs. Alegre i trist. És meu i una mica teu, també, conegut, desconegut, amic sempre, que, generós, em llegeixes.





3 comentaris:

  1. A mi, sovint, també em diuen que el meu blog és trist. I jo me'ls miro, quasi sorpresa, perquè mai el definiria com a trist ni fosc. Potser un toc nostàlgic, de tardor...però això ja són tarannàs, no? Maneres de viure, d'explicar, d'escriure. A mi em posa alegre escriure fins o tot les coses més tristes. Per això no ho dec entendre.

    Gràcies a tu, és un plaer llegir-te.

    delesparaules

    ResponElimina
  2. Penso que generalment, els blogs, tenen tota mena d'emocions, que siguin tristos o alegres, suposo que dependrà de l'estat d'ànim en que un es trobi en el moment d'escriure el post..El què és clar que per cada un de nosaltres, el nostre bloc és especial, per això, perquè és el nostre i el compartim amb qui ens visiti i ens obri la porta de casa seva, encara que sigui virtual...
    Bona nit, Eva.

    ResponElimina