dissabte, 25 de gener de 2014

Dones que es diuen muntanya

Dones que es diuen muntanya. Dones que són cims inabastables, que llepen l'aigua gelada dels rius que les travessen i tenen sorra als peus, molsa a les mans, fulles verdes trenades als cabells despentinats. Foc a les entranyes, cendres i fum als narius, pedres a les butxaques.

Dones que es diuen muntanya, encara que es disfressin amb altres noms més fàcils, més tous, menys seus. Que es cobreixin amb altres pells i amaguin la força rere somriures petits i paraules amables. Dones que estimen més del compte i, llavors, de nit, han de sortir a udolar entre els arbres, com el vent.

Dones joves, d'ànimes velles. Dones velles, d'ànima jove, d'ulls que no hi veuen però riuen, de somriures carregats d'arrugues, que repiquen com cascavells. De peus clavats a terra, d'arrels fondes. De mans fermes, de mans que acaronen, alcen, empenyen, furguen, subjecten, busquen i, a vegades, troben.

Dones que es diuen muntanya. Dones que freguen els núvols amb la punta dels dits i mosseguen la neu freda amb les dents blanques. Que besen la lluna, amb els ulls clucs, quan no les veus, de matinada.


4 comentaris:

  1. Respostes
    1. M'alegro que t'hagi agradat... Gràcies per llegir-me! :-)

      Elimina
  2. Molt bonic i poètic, aquest retrat de moltes, moltes dones...Es diuen muntanya perquè són fortes, però al mateix temps, sensibles, que com dius tu, besen la lluna de matinada...
    Bon vespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per llegir-me, M. Roser. He volgut fer un homenatge a totes les dones fortes: les que ho saben i les que no...

      Elimina