dijous, 11 de desembre de 2014

Pedres, pedrotes, pedretes

Pedres, pedrotes, pedretes, diu ella. I et fa riure, com sempre que ho necessites. 
I et fa pensar en aquelles pedres blanques i rosades, llises o amb vetes grises, que t'omplien les butxaques i que acaronaves d'amagat quan ningú no et veia. Pedres que trobaves a la vora del camí i que eren àncora quan bufava el vent i se't volia endur, que eren arrel i et clavaven els peus a terra, ben endins, quan el cap s'enlairava i provava de fugir.
Pedrotes, al mig del camí, que et feien ensopegar una vegada i una altra, tossuda. El cap als núvols i la mirada en alguna banda, com el Déu esquiu d'ella. Pedrotes que duies lligades al coll, com un llast, o penjades a l'esquena, com una llosa.
Pedretes que juguen a fet i amagar, en algun racó del ronyó, que es desfan a poc a poc, com terrons de sucre morè i esdevenen un polsim fi que vesses lentament, com un rellotge de sorra.
Pedres, pedrotes, pedretes.



dimarts, 18 de novembre de 2014

La dona de la teva vida

I ella em diu, un dissabte al vespre, amb el gust de la cervesa encara als llavis, que té ganes d’enamorar-se. I jo ric, que l’alcohol és una escala que ens duu amunt amunt, mentre saltem els graons de quatre en quatre. Vull conèixer la dona de la meva vida, diu després. I jo torno a riure, que la música és un trampolí que ens enlaira amunt amunt, mentre girem i girem, una vegada i una altra. 
Ja la coneixes, la dona de la teva vida, responc llavors. Has d’aprendre a acceptar-te, la part lluminosa i la fosca, la cara i la creu. Has de treballar-la, la felicitat, amb les dues mans, amb els braços i les cames, amb el tot el cos, amb l’ànima sencera. I llavors, només llavors, busca algú amb qui compartir que, compartides, les penes es fan minses. Compartida, la felicitat és multiplica.
La dona de la teva vida ets tu! Estima't.


dijous, 6 de novembre de 2014

Pols i records

Tens dotze anys i estrenes habitació. Tu i la germana gran, com un tot indissoluble. Juntes a l'habitació petita, més fosca, els llits bessons a un pam l'un de l'altre. Us podríeu haver tocat amb la punta dels dits, estirades, el cap sobre el coixí, si haguéssiu allargat els braços, però mai no ho vau fer. I ara, a la cambra nova, molt més ampla i lluminosa, us separa tot un món: un escriptori enorme de fusta clara, amb vetes fosques, com estries. Una taula de persona gran, penses amb orgull, mentre seus a la cadira. I això que els peus no et toquen a terra, encara.
Immens l'escriptori, doncs. Infinita, la cambra nova. Les parets blanques folrades de llibres. De llibres de persona gran, penses amb orgull, que els altres, els de criatura, romandran per sempre a l'habitació petita i acumularan pols i records.


dijous, 30 d’octubre de 2014

Invisible

On ne voit bien qu'avec le coeur. L'essentiel est invisible pour les yeux.
Le Petit Prince

Em parles de bellesa objectiva i no t'entenc. Que si A està més bona que B i B que C, almenys de cara, que de cos és una altra cosa... Fas rànquings, classifiques, ordenes, etiquetes. M'estresses. Em parles de gent que conec i vols que la jutgi. M'ensenyes fotos de gent que no conec i me'n demanes l'opinió. I no en sé, jo. Perquè no hi entenc de bellesa freda i estàtica. Necessito moviment; sentir la veu, observar els gestos, escoltar què diuen i com ho diuen. Fer meva la gent. I després sí, després parlem de bellesa, si ho vols. Del meu concepte de bellesa. Del teu. De tantes belleses com ulls que miren.

Em dius ingènua. Em creus naïf. Però no t'envejo, jo. L'envejo a ella i d'amagat voldria robar-li els ulls que veuen llum a tot arreu. En un somriure encomanadís o en unes mans fermes. En una veu rogallosa o una pell suau. En un balcó ple de tulipes tossudes, un matí de març. Ella, que ensopega amb la bellesa a cada revolt i es perd pels camins llargs, curts, sempre sinuosos, provant d'encançar-la.  


dissabte, 11 d’octubre de 2014

Etiquetes

S'escuda rere etiquetes per justificar-se. És un home-home i així ja està tot dit i no li cal explicar res més. Que els homes-homes no ploren, no estimen, no senten, no cuiden, que no comparteixen, ni es comprometen. Que no el pots lligar curt un home-home, tothom ho sap. Que necessita una dona-dona, això sí, que plori, que estimi, que cuidi, que comparteixi, que es comprometi. Que és fàcil de lligar curt una dona-dona, tothom ho sap.

Etiquetes que són com lloses. Que duus lligades al coll, com una soga, o penjades a l'esquena, com un llast. Si ho permets. Perquè no hi ha una manera de ser home, sinó tantes com homes. No una manera de ser dona, sinó tantes com dones. I si el teu cos és teu, la teva ànima també. Potser no t'ho han dit mai, que tot és possible, que pots viure sense etiquetes, ni calaixos. Banyar-te nua al mig del mar o en un revolt del riu, per més freda que sigui l'aigua, per poc fonda que sigui la platja, per molt que les pedres esmolades et mosseguin els peus.


dijous, 2 d’octubre de 2014

Meu aquest cos meu

És meu aquest cos meu. Meu per estimar-lo. Meu per deixar que d'altres l'estimin, per compartir-lo, per oferir-lo. Meu quan el respecto, quan l'accepto tal com és. Quan el mostro. Meu quan l'amago, també, quan el rebutjo, quan el trobo lleig i poc desitjable. Quan no el vull veure reflectit al mirall. Quan el maltracto perquè no en sé més, encara. Meu quan permeto que d'altres el maltractin, perquè no n'he après prou, encara. Meu i només meu. Per gaudir-ne, per tenir-ne cura i, sobretot, per decidir.


diumenge, 21 de setembre de 2014

En un món paral·lel

En un món paral·lel tinc una casa amb jardí en un poble petit petit, d'aquells que ni surten als mapes. Amb un tros de jardí on hi planto un grapat d'enciams i quatre tomateres. Amasso pa, cada setmana i de tant en tant faig pastissos i confitures que envaso en pots de conserva i apilo al rebost en prestatges vells i foscos. Una casa amb un home eixut de mans aspres de tant fer-les servir, de mans que han tocat terra i l'han premuda, solcada, que hi han enfonsat els dits i les arrels. Un home d'aigües fondes, ple de cicatrius visibles i invisibles, com línies blanques finíssimes que li cobreixen el cos i l'ànima.

En un món paral·lel tinc un gos vell i tolit. Lleig i un poc esquerp, per les urpades de la vida. D'aquests que no vol ningú. Un gos que s'hauria d'estar sempre fora, al jardí, o això em dic al principi, però que acaba vivint a dins i puja al sofà i pidola menjar quan som a taula. Que esbufega cansat i fa llargues migdiades. Que em llepa les mans i la cara, ara i adés, i no corro a rentar-me-les. Que ho deixa tot ple de baves.

En un món paral·lel tinc gats passavolants. D'aquests orgullosos, que no són de ningú, però te'ls trobes al pati del darrere a cada punt, miolant de gana. Escardalencs, el primer dia. Grassos i tips, aviat. Que jeuen al sol tot el dia, a l'hivern, i a l'ombra a l'estiu. Que et cerquen els dits i la falda, molt de tant en tant, perquè els acaronis el coll i els gratis la panxa i l'esquena.


dilluns, 8 de setembre de 2014

Tempesta d'estiu

Quan ja no l'esperàvem, vam tenir una tempesta d'estiu, perquè ella l'havia somiat, perquè jo volia veure-la feliç. I els desitjos, quan són tan poderosos, només es poden complir.
Em va sorprendre al llit, però, sola, al llindar del primer son, amb els ulls clucs i el cos a mig relaxar. Els llamps, primer, els trons poc després, com un eco. El repic de la pluja a la finestra, més fluix primer, com qui tusta la porta suau, amb timidesa; més fort, després, amb insistència, com qui sap del cert que hi ha algú a l'altra banda que calla, que no es mou, que fa veure que no hi és. 
El vidre que tremola, doncs, que s'estremeix. La por que grimpa, poc a poc, pels dits dels peus, fins al ventre. Una por atàvica, filla d'altres pors velles i soterrades, primitives. Una por absurda, perquè les pedres que sostenen l'edifici són antigues, també, sàvies: han resistit vents i pluges i neus, mans tendres i aspres, paraules dolces i crits. 
Vam tenir una tempesta d'estiu, quan ja no l'esperàvem.


dimarts, 26 d’agost de 2014

Podria viure aquí (2a part)

(Calla, no m'expliquis cap història, que serà meva i en faré un conte.)

1.360 metres, 25 habitants censats. 

Podria viure aquí, tots els estius, al cim del món, i escriure històries. Contar, contar-me. Esperar una tempesta d'estiu, que mai no arriba, només per fer-la feliç, perquè somrigui. Però el sol inclement, el cel net de núvols, ens esperen i ens acullen any rere any.

Podria viure aquí, amb les muntanyes esteses al balcó de l'habitació salmó. Amb els blaus i els verds a la retina. Les flors malva i fúcsia que pengen del test a la finestra. Els taulats de les cases sota els peus.

Podria viure aquí. Amb ella, sí, i amb tots els altres. Compartint vida i sopars, els vespres. I vi, i ratafia i un poc de cassis.




http://www.farreracan.cat/


divendres, 22 d’agost de 2014

Estiu

Aquest estiu que no és estiu. Aquestes vacances, tenyides d'enyor, que no acaben de tenir gust de vacances, que s'esmunyen entre els dits com la sorra fina de les platges fredes, poc fondes, que has trepitjat aquests dies sota el vent inclement.

Però Farrera, encara. Però ella, per sort. I el desig de tempestes sorolloses, de llamps i trons que esquerdin el cel i acallin totes les veus. De pluja tèbia que ens mulli els rostres i les paraules, que estendrem, pacients, al sol, quan per fi surti.


divendres, 8 d’agost de 2014

Enyor

Ma fleur est là, quelque part.

(Le Petit Prince)


Estiu d'enyor

Ella torna i m'adono de com l'he enyorada. Torna, somrient, amb els ulls que vessen verds i Menorca. Bonica. Morena. Torna, pèl-roja aquesta vegada. "Besada pel foc", li dic. "No saps res, Jon Neu", podria dir-me ella. Podria, perquè cada volta torna un xic més sàvia. Podria, però no ho fa. "La vida té vida pròpia", m'ensenya. "I guionistes murris", afegeix. Torna i Menorca als ulls, doncs. A la fam de mar, d'aigua salada. La sang indígena al cor, als versos, a les ganes de viure i d'estimar. Follet murri, princesa cavaller, fada. Treu la vareta i abracadabra! Tot és possible.

Ella torna, per fi. Ell no torna, encara. L'enyor penjava d'un fil prim que es va esquinçar de sobte i ara sura, a la deriva. Perduts telèfon i comunicació, tallat el cordó umbical que ens connectava, els dies es fan eterns entre correus lacònics. L'espera, infinita.

Estiu d'enyor

Enyor d'estiu

No sé res. O sí, que casa meva no és un indret. Casa meva és la gent que estimo (us estimo!). Per això quan són lluny, m'enyoro.







dissabte, 19 de juliol de 2014

I Déu a tot arreu

Déu en alguna banda, deia l'amiga, just quan no miraves. Però no, Déu a cada instant, dins i fora. Déu en el dia que s'acaba, en l'estiu que comença. En la calor que t'esclafa com una mà pesada, en el fred que mossega. 
Déu en les veritats que fan mal perquè són veritat. En les mentides que fan mal perquè són mentida. Déu en les paraules dolces i en les emmetzinades, bàlsam i bastó. Déu en l'abraçada de l'amic, en el desig de l'amant, en les rialles dels nebots. Déu en el dubte i en la certesa.
Déu a tot arreu, per això no el veies.





Quan siguis vella



Que hi fa d'anar caient, si ens enduem l'amor?
(Josep Carner - La poma escollida)


Quan siguis vella, diuen elles, vindràs a casa. Com si casa meva no fos qualsevol lloc on trobi aixopluc quan bufa fort el vent. Com si no arrelés fondo, amb facilitat, a qualsevol indret amb un poc de sol i un xic d'ombra. Com si no em coneguessin, després de tants anys, l'ànima peregrina, l'esperit inquiet. 
Quan siguis vella, diuen elles, tornaràs a casa i et cuidarem. Ens cuidarem. Com la bèstia vella i cansada de llepar-se les ferides, que va a morir a la terra que l'ha vist néixer. 
Potser han sentit massa cops la cantarella de la mare del conte d'Ángeles Mastretta. El "¿quién va a ver por ti?", que recitava ahir l'amiga. El qui vetllarà per tu quan siguis fràgil? Quan et pesi la vida? Responc, sense paraules, que ja em pesa, a voltes, que ja sóc fràgil, d'altres. Que canto, fluixet, i faig fugir les pors, les penes. Que deixo anar llast, de tant en tant. Que m'alço sempre que caic. Que quan el pas del temps em vincli l'ànima i l'esquena, seré com la poma escollida, que deia el poeta, que es torna groga i vella, però encara fa perfum.







divendres, 18 de juliol de 2014

La presa

Fes veure que no passa res; ja hi estàs acostumada. Que no fa mal, que no et pesa al pit, que no batega a cada passa. Fingeix que no sents com s'obren més i més les fissures que t'esquerden les parets fines.
Aguanta, sosté, retén, en un gest inútil. Que no brolli, que no vessi, que no inundi. Que no sigui font ni rierol. Ni deu, ni mar, ni oceà.
Fes veure que no passa res. Fingeix. Alça de nou, pedra a pedra, la presa.




divendres, 27 de juny de 2014

Camps d'espígol

Vam fer tard aquell estiu, a la Provença, i els camps ja eren segats. Només quedava un rastre fi del perfum que havíem somiat, setmanes enrere. O potser ens l'imaginàvem, barrejat amb la suor dels nostres cossos, sota el sol inclement, captius dins el cotxe manllevat, per carreteres secundàries, sense aire condicionat, sense treva ni respir.
Vam fer tard, a la Provença, com tantes altres estius, abans i després. Durant. I cercàvem totes les tonalitats de blau a l'horitzó, assedegats, com un miratge.



divendres, 20 de juny de 2014

Com fils d'Ariadna

Espera, mare. Hem de deixar baixar la gent abans de pujar al vagó. Ara sí. Ara sí. Compte amb el graó! Veus? Aquests nois tan amables ens deixen seure. Gràcies, gràcies! Que bé s’hi està, no et sembla? Assegudetes, gronxades per aquest dolç vaivé… Somrius? Et fa pensar en quan eres petita i el pare et duia amb el carro a collir olives? La burra era vella i avançava a poc a poc i com que encara era fosc tu t’hi adormies, bressolada, malgrat el fred, que et gelava les mans i les orelles i penjava regalims de gel a les branques verdes. L’enyores, encara, tot aquell verd? Pensa que, a canvi, vas guanyar el mar. Sempre deies que el tren que us va dur a Barcelona feia olor de por i d’enyorança, y de humanidad también, no se me olvida. No te rías, no, que siempre lo decías. Atapeït de gent carregada de paquets i d’il·lusions. I que quan us acostàveu a la ciutat vas obrir la finestra i l’olor de sal et va omplir els narius i una mica el cor, també. Avui, en canvi, el vagó de metro fa olor de roses i de llibres…
El primer dia que vas trepitjar la platja feia fred, encara, i l’aigua era gelada. Però tu volies remullar-te els peus, sentir la sorra fina entre els dits i saltar damunt les onades, com una criatura. I et vas treure les mitges, et vas arromangar les faldilles fins als genolls i tot i així vas acabar ben xopa. ¿Te acuerdas? No? No hi fa res. Ja sé que la memòria et fuig, esquerpa. Per això l’anem regant de records. Només de bonics, eh? Los malos, que se los lleve el viento, como decía la abuela.
Ja falta poc per arribar. Dues parades, només. Pasa en un suspiro, ¿lo ves? Encara recordo quan era petita i em deies: Vamos a coger el metro para ir a la ciudad. Del centre n’hi deies la ciudad; té gràcia. Ara tot és la ciudad, tot és Barcelona. ¡Barcelona se lo ha comido todo, ya ves!
Apa, ja hi som. Sí, sí, agafa’m fort el braç, que baixem. Així... Què t’estimes més: les escales mecàniques o l’ascensor? No, no diguis res, ja ho sé. Les escales, com sempre. Estás preciosa, esta mañana, ¿te lo he dicho ya? I ja veuràs que bonic està el centre, ple de paradetes. Ja fa dies que he triat el llibre i comprarem també un grapat de roses esplèndides. Faran molt de goig a la taula del menjador… I quan ens cansem de tota la gentada i l’enrenou, refarem camí. Teixirem records que ens tornin cap a casa, com fils d’Ariadna. Només de bonics, eh? Los malos, que se los lleve el viento, como decía la abuela. Avui el metro fa olor de roses i de llibres.




(Aquest conte ha guanyat el 8è Concurs de Relats Curts TMB 2014: http://relatscurts.tmb.cat/ca)



dimecres, 18 de juny de 2014

No saps res

"No saps res, Jon Neu"
Ygritte
Joc de trons


Tenies divuit anys acabats d'estrenar i et miraves el món, altiva, amb tota l'arrogància de la joventut. Vint anys més tard, la vida t'ha anat llimant alguna aresta i has esmolat l'enginy i la paciència.

Tenies divuit anys acabats d'estrenar i volies ser princesa. Estimada, bonica, besada pel foc. Ara vols ser foc, riu, vall, muntanya. Vols estimar i et vendries el regne per encabir el món sencer. Ara que fregues la quarantena, només has après que no saps res, encara.


diumenge, 1 de juny de 2014

Amb pany i clau

És tancada amb pany i clau, aquesta porta, avui, com tants altres dies. Però tu ets cabuda, curiosa, tossuda, incansable. Si no fos una porta, si no fos tancada, passaries de llarg, ja ho saps, això.
És tancada, doncs, i et fan mal les mans. De trucar fluixet, amb un fil de veu, demanant perdó, demanant permís. De donar cops secs, amb la palma oberta, plaff damunt la fusta esberlada, plaff damunt el ferro fred, com una bufetada.
Quan menys t'ho esperes, molt de tant en tant, la trobes entreoberta. Un dit o dos. Un pam a tot estirar, amb la balda passada. I voldries esbotzar-la, amb els punys closos. Esventrar-la per veure-li les entranyes, per enfonsar-li les mans plenes de petites ferides, visibles i invisibles, i sentir-la bategar.
És tancada amb pany i clau, aquesta porta, avui. Com tants altres dies. I tu ets cabuda, curiosa, tossuda, incansable, encara. Si no fos una porta, passaries de llarg. Ja ho saps, això. Si no fos buida, la trobaries oberta de bat a bat.
  


divendres, 23 de maig de 2014

Penèlope

Penèlope, es diu.

Fa olor de colònia al matí, la Penèlope. De son, també, amb els ulls ametllats mig clucs, com una línia fina, gairebé. Tu deus fer olor d’incertesa, d’esperança, de tots els versos que has resat, en silenci, les parades que separen la teva estació de la seva. Esperant, desitjant que avui també hi sigui, que avui també tinguis sort i la vegis pujar al vagó amb el germà gran que sempre l’apressa, impacient. El germà gran que col•loca la mà protectora sobre l’espatlla d’ella, sobre la pell d’un daurat fosc, del color de les llesques de pa que l’àvia torra al foc, a l’hivern. La mà afortunada que, sense saber-ho, sense voler-ho, frega el cabell negre llarg i sedós, com una cortina, recollit en una cua de cavall tibant que li cau, esquena avall, com una cascada. 
Fa olor de pega dolça a la tarda, la Penèlope, quan puja al vagó tornant de l’escola. De suor, tot sovint. I te l’imagines com tu, jugant a gomes o saltant a la corda, la cua de cavall menys tibant, ja, la cua de cavall amunt i avall, com un remolí, la boca sempre entreoberta en un gest de sorpresa permanent.
La mires de cua d’ull, la Penèlope, però ella mai no et torna la mirada. No existeixes, tu. L’espies, però ella no se n’adona. Com tampoc no se n’adona la teva mare, que confon el destinatari dels teus anhels i et pregunta: No és massa gran aquest noi, per a tu?, amb un somriure burleta.

Penèlope, es diu. Però ets tu qui teixeix somnis cada dia, en vagons de metro curulls de joia, que et bressolen. Tu, qui desteixeix el seu record cada nit, Maria.




dimarts, 13 de maig de 2014

Conchita

Em renyen els amics com es renya un nen petit quan dic que sí, que a mi m'ha agradat. És un home?, pregunta un. Diria que sí, responc. Doncs per què es vesteix de dona?, pregunta l'altre. Per què duu un vestit llarg, cenyit al cos, amb cua? Per què es maquilla? Per què duu barba? Per què es fa dir Conchita? Per què?, digues!
Es veu que, si ets un home, no et pots vestir de dona. I, si ho fas, no et pots deixar barba. I, si ets austríac, no et pots dir Conchita. Conxita, se'n podia dir la meva besàvia, que venia fruita i verdura al mercat, fa més de cinquanta anys, a la terra de la Tramuntana. Conchita, se'n pot dir una andalusa que beu "rebujitos" a la Feria d'Abril. Però ella no. 
Es veu que, en alguna banda, no sap ben bé on, amagat, hi ha un llibre d'instruccions que diu què es pot fer i què no. Que explica en detall com han de ser les coses. Que t'etiqueta i et desa al calaix que et toca: al primer o al segon, que no n'hi ha d'altres. Sense dubtes, sense històries. Tot al seu lloc, endreçat, ordenat, classificat, mil·limetrat.
Em renyen els amics com es renya un nen petit quan dic que sí, que a mi m'ha agradat. La cançó, el vestit de lluentons, la llum, el teatre, tot. Quan repeteixo que m'importa un rave si és una campanya de màrqueting ben orquestrada. Que tant se me'n dóna la barba. Que no veig què els ofèn, què els indigna. Que no entenc per què és tan escandalós, per què és tan important. Que qualsevol diria que ha esbotzat la porta de casa seva i els ha trastocat el pis, el cervell, la vida, la Conchita. I em pregunto si només podrem continuar sent amics mentre sentin que ocupo el lloc que em toca, mentre no em faci nosa l'etiqueta que m'han penjat, mentre no surti del calaix que m'han assignat.









dimarts, 6 de maig de 2014

Tot el vent

Tot el vent, li regalaré. Potser em donarà les gràcies, amb educació, amb un somriure petit, als llavis, i una pregunta muda, als ulls. Potser el rebrà amb els braços oberts, feliç, i sabrà que és un regal preuat, aquest vent meu. Que sempre fa neteja i s’enduu els presagis funestos, els mals averanys, les paraules enverinades, la cendra, el fum. Tot allò que fa nosa, s’emporta.

Tot el vent, li regalaré. I notarà que camina amb més lleugeresa, amb l’esquena més dreta. Que les penes ja no li pesen tant. I sabrà que, quan el vent et bufa endins, endins, mai més no toques de peus a terra.

dimarts, 22 d’abril de 2014

El blau és un color càlid

Avui duu uns mitjons de color blau elèctric i tu et sents petita i grisa amb el teu xandall fosc. La mires de cua d'ull, mentre fa els exercicis i s'alça, es tomba, es vincla com un jonc, lleugera, com si dansés. I tu et tornes a sentir petita i grisa, i un xic maldestra també. La mires de cua d'ull, el serrell llarg que li tapa els ulls negres i les intencions. I et preguntes si podries, si voldries, si sabries estimar-la.
Et somriu, quan s'acaba la classe; un somriure lluminós. Et fa un adéu petit i fluix, amb la veu i la mà, i fuig, rabent, com un estel fugaç. El blau es fon carrer enllà i tu et preguntes si podries, si voldries, si sabries estimar-la.



diumenge, 13 d’abril de 2014

La pell fina

Tens la pell molt fina, et diu el metge aquesta tarda. Com paper de fumar, afegeix. I tu calles, que hi ha dies que les paraules no volen sortir per la boca, ni pels dits. I diu, també, que potser per això sempre tens fred. Potser per això el fred se t'esmuny pell endins, pels racons, ànima endins i més enllà. 
Una pell que és com un tel imperceptible, que es pot apartar amb la punta dels dits, com qui aparta una teranyina molesta, com qui retira els blens de cabell que li tapen el front i la mirada. I tens fred, i el fred és por al cap i a la fi. Por que la pell se't desfaci a les mans i algú et vegi les entranyes calentes, que encara bateguen. El cor, el fetge, els pulmons. Que quedin exposats els pensaments: els bonics, però també els lletjos. Exposats també els somnis: els petits, però també els grans. Que, sense la mínima protecció, s'oxidin i quedin eixuts i erms. Por que es vegin també tots els colors: els verds i els blaus que atresores, sí. Però també els grisos, i els negres. I per què no? Els vermells, secrets.
La pell fina, doncs. Com paper de fumar. Com un tel imperceptible o una teranyina molesta. I tu, que sempre tens fred. O era por? El fred se t'esmuny pell endins, pels racons, ànima endins i més enllà.



dijous, 27 de març de 2014

L'ull de la tempesta

Potser ara toca això: quedar-nos ben quiets en ple ull de la tempesta, just allà on tot és calma tensa i silenci. Esperar, immòbils, mentre al nostre voltant el món gira, convuls, com una bèstia ferida. Respirar. Escoltar les ones del mar que vénen i van, que vénen i van, impertorbables. Somriure. Teixir somnis, petits, grans, minúsculs, amb els ulls clucs. O ben oberts.
Potser ara toca això: quedar-nos ben quiets mentre el món embogeix. Mentre tot passa. Tot llevat de les paraules que donen escalfor; aquestes sempre queden.


diumenge, 16 de març de 2014

Perquè no els trepitgin

Parlo de somnis, tothora. De somnis petits, que caben al puny clos o a la butxaca de l'abric. De somnis grans, que estenc com llençols de colors perquè onegin al vent. De somnis secrets, que niuen vora el cor, un batec petit al ritme d'un batec gran. 
Parlo de somnis, tothora. I hi ha gent que riu, amb la boca ben oberta, ensenyant les dents, quan m'escolta. D'altres diuen que no és possible, que no pot ser, que no serà. Alguns no diuen res, però branden el cap. I n'hi ha de cruels que diuen que sí, però volen dir que no, que em donen la raó com es dóna la raó a una criatura o a algú que no hi toca, com es dóna la raó a qui encara no té prou enteniment o comença a perdre'l. 
I aleshores callo. Callo i espero. Callo i teixeixo, amb fil i agulla prims, gairebé invisibles. Teixeixo els meus somnis un a un, amb paciència, amunt amunt, perquè no els trepitgin.




dissabte, 1 de març de 2014

Com bales daurades

Recordes quan les cames no et sostenien i els turmells ballaven, ara a una banda, ara a l'altra? Queies, al metro, escales avall, i amb tu queia la maleta carregada de roba bruta. Queies, com un farcell, en ple Passeig de Gràcia, i amb tu queia la carmanyola de cigrons de la mare, que rodolaven carrer avall, com bales daurades.
Queies, sense remei, una vegada i una altra, i el terra era cada dia un xic més a prop, cada dia un xic més tou. La vergonya, pessic a pessic, es tornava rialles i t'acostumaves als genolls pelats, als turmells masegats, a les gotes de sang que, tímides, et vessaven per la pell esquinçada.
Ho recordes, oi? Doncs esborra-ho! Que el vent del nord bufi fort i s'endugui les memòries, que les renti la pluja freda, la pluja calenta, que les dissolguin les onades que vénen i van, que vénen i van. Que rodolin els records, vida avall, com bales daurades.




dimecres, 26 de febrer de 2014

Si menges una llimona sense fer ganyotes

I ella em parla, un dia, d'aquella vegada que la fam i la set se l'enduien i va menjar una llimona sencera, amb pell i tot, a mossegades. No tenia altra cosa, diu. I jo li envejo la fam i la set, les queixalades. L'ànsia. Que els meus somnis són petits i els puc encabir a les butxaques de l'abric o amagar-los dins el puny clos, perquè no em fugin.


divendres, 14 de febrer de 2014

Portes

T'envejo totes les portes: les que encara són tancades, les ajustades, les obertes de bat a bat. Les que creues sense esforç. Les que et fan por, respecte, i, per això, només hi treus el cap, temerosa. Les que veus i les que no. Les metàl·liques i les de fusta. Les que es tanquen amb clau i forrellat. Les que tenen balda. Les corredisses, les balconeres, les caladisses. Les automàtiques. Fins i tot les del darrere, les secretes, les falses.

Totes les portes, t'envejo. Les que tanques als nassos de qui s'ho mereix. Les que obre Déu. Les portes endins i les espanyades. Les que truques. Les que s'obren, de cop, salvadores, quan s'han tancat totes les altres. Les portes de gelosia. Les que ni saps que són portes i, per això, passes de llarg.


dissabte, 8 de febrer de 2014

Meu

I ella em diu, una tarda, que sovint pensa que el seu blog és trist. I jo li dic que sí, perquè vessa marços traïdors, ampolles negres, portes que es tanquen, l'aire que fuig dels pulmons, mares perdudes, pastissos de cendra, aniversaris del dolor, oblit. I jo li dic que no, també, perquè vessa pell, riures i tulipes. Mares retrobades un dia, i un altre i un altre més encara. Vessa desig, joia i tendresa, esperança. Record.

I a la nit, quan sóc sola, a casa, penso que el meu blog també és trist i alegre. Perquè és ple de vents que bufen fort i et tomben; de vents que bufen fort i s'enduen els mals presagis, que t'omplen les esquerdes, que et sostenen. I és ple de pluja: de gotes gelades, fines, que et busquen els ulls, et furguen el nas, se't fiquen a la boca i les orelles; de pluja tèbia que et renta l'ànima, que t'esborra la mandra de les parpelles. I és ple de mar: de platges on només et mulles els peus, poruga; de platges on et capbusses tota tu, sencera. Platges on sures i platges on t'ofegues. Vessa petits prínceps, nens aviciats, i també ànimes bessones, homes carregats de cicatrius, dones que es diuen muntanya. És ple d'arbres vells i vinclats, però amb arrels fondes. De pedres blanques, de pedres negres. De mans buides i  butxaques plenes. De fum. De camins curts i camins llargs, plens de revolts i giragonses.

És trist i alegre, aquest blog, doncs. Alegre i trist. És meu i una mica teu, també, conegut, desconegut, amic sempre, que, generós, em llegeixes.





dimecres, 5 de febrer de 2014

Pipes

Seus al pati de l'institut una tarda qualsevol, després de les classes, amb un grapat d'amigues i un grapat de pipes, que no et cal res més. I no ho saps encara, però ja ho descobriràs, que la felicitat és això: unes quantes hores de complicitat i de rialles que esgarrapes a la rutina, amb les ungles tallades arran arran, que així no les mossegues fins fer-t'hi sang.
Una tarda qualsevol, un parell d'hores, potser tres a tot estirar, però que s'escolen lentes, líquides. Tens quinze anys, potser setze a tot estirar, i les tardes són eternes: són com dies, setmanes. Vides senceres, assseguda al banc, la catifa de cloves al voltant dels peus, el regust de sal als llavis, a la llengua, al tou del paladar, entre les dents. I no ho saps, encara, però ja ho descobriràs, que, demà, el temps s'accelerarà i et fugiran els dies, els mesos, els anys, entre els dits, com els grans de sorra d'aquella platja d'aigües fondes que encara no has visitat, però que t'espera.




dilluns, 27 de gener de 2014

Podria viure aquí...

Podria viure aquí, en un pis lluminós d'un carrer de Sant Andreu on creixen les tulipes, malgrat el fred, malgrat la por, un matí de març. Un pis d'infusions, les tardes de diumenge, de cartes gitanes, de dites russes. De croissants farcits d'amor i xocolata.

Podria viure aquí, en una caseta adossada de la Sagrera, amb un jardí al darrere on hi toca el sol i on faria créixer, tossuda, les plantes que se'm moren, una rere l'altra, cabudes, entre els dits. Una casa de caps d'Any i castanyades. De calçotades, els diumenges al migdia, de sopars inacabables, els dissabtes a la nit. D'ampolles de licor gallec, que cremen a la gola i escalfen el pit.

Podria viure aquí, també, ens uns braços ferms que m'agombolen. En unes mans petites que m'agafen fort els peus quan bufen el vent i la por. En uns dits prims que se m'esmunyen a les butxaques i me les buiden de pedres. En uns llavis suaus que em xiuxiuegen que, per fi, ja no em calen.





dissabte, 25 de gener de 2014

Dones que es diuen muntanya

Dones que es diuen muntanya. Dones que són cims inabastables, que llepen l'aigua gelada dels rius que les travessen i tenen sorra als peus, molsa a les mans, fulles verdes trenades als cabells despentinats. Foc a les entranyes, cendres i fum als narius, pedres a les butxaques.

Dones que es diuen muntanya, encara que es disfressin amb altres noms més fàcils, més tous, menys seus. Que es cobreixin amb altres pells i amaguin la força rere somriures petits i paraules amables. Dones que estimen més del compte i, llavors, de nit, han de sortir a udolar entre els arbres, com el vent.

Dones joves, d'ànimes velles. Dones velles, d'ànima jove, d'ulls que no hi veuen però riuen, de somriures carregats d'arrugues, que repiquen com cascavells. De peus clavats a terra, d'arrels fondes. De mans fermes, de mans que acaronen, alcen, empenyen, furguen, subjecten, busquen i, a vegades, troben.

Dones que es diuen muntanya. Dones que freguen els núvols amb la punta dels dits i mosseguen la neu freda amb les dents blanques. Que besen la lluna, amb els ulls clucs, quan no les veus, de matinada.


dimecres, 22 de gener de 2014

Love is a verb

"- My wife and I just don't have the same feelings for each other we used to have. I guess I just don't love her anymore and she doesn't love me. What can I do?
- Love her, I replied.
- You don't understand. The feeling of love just isn't there.
- Then love her. If the feeling isn't there, that's a good reason to love her.
- But how do you love when you don't love?
- My friend, love is a verb. Love - the feeling - is a fruit of love, the verb. So love her. Serve her. Sacrifice. Listen to her. Empathize. Appreciate. Affirm her. Are you willing to do that?"   


(The 7 Habits of Highly Effective People)


T'estimo, li diu ell, a vegades. Però ho fa amb la boca petita i mai mirant-la als ulls. Ella li diu molt sovint que l'estima, gairebé cada dia, amb la mirada neta, i a ell els silencis l'incomoden, així que els seus t'estimo són més aviat un jo també covard, mandrós.

T'estimo, li diu ella. I és cert que l'estima, no perquè li digui, no perquè ho senti. Estimar no és una excusa, una crossa, una addicció. Estimar és més que una paraula, més que un sentiment. Estimar és un verb i ella estima: cuida, escolta, empatitza, acompanya. Camina al seu costat.