dissabte, 26 d’octubre de 2013

No t'enamoris mai de poetes tristos

No t'enamoris mai de poetes tristos, diu ella. Ni de nens aviciats, de petits prínceps, de reis de la casa, de la nina dels ulls de la mare, tampoc, afegeixo jo. De nois amb les mans suaus i l'ànima intacta al fons del pit. Que no han hagut de lluitar, que sempre ho han tingut tot i, per tant, creuen que s'ho mereixen tot. Que reben, amb els braços oberts, però mai no donen. Que prenen el que volen. De lladres. Que pensen no s'han d'esforçar, d'esmolar l'enginy, el sentit de l'humor, ser amables, atents, per seduir.

Enamora't només d'homes, dic jo, plens de cicatrius, visibles o invisibles. Amb arrugues al voltant dels ulls i les mans aspres. Que han doblegat l'esquena, quan ha calgut, i un poc els genolls, també. Que només suren a la superfície, ingràvids, una estona, i llavors es capbussen fins al fons. On hi ha el pòsit, la substància, l'aliment. Homes de platges d'aigues fondes. Que volen i saben estimar i, per això, estimen.


dissabte, 19 d’octubre de 2013

Vint-i-quatre

S'ha tallat el cabell, però no ha perdut la força. Conserva encara els rínxols rebels, ara més curts, d'aquella tarda-vespre de versos i música. No la recordava tan alta, ni tan jove. Vint-i-quatre, respon. No afegeix ja, però li llegeixo a la mirada, inesperadament tímida, rere les ulleres. Només, dic jo, amb un punt de recança. Però no canviaria els meus trenta-vuit pels meus vint-i-quatre. Pels seus vint-i-quatre potser, però no la conec prou, encara.
Entenc el seu ja silenciós, de tota manera. Perquè fa més d'una dècada jo també sentia que se'm tancaven portes. Passaven trens i no sabia si hi havia de pujar, si eren els darrers, si n'hi hauria més. Si eren trens de debò o només una corrua de vagons que anaven amunt avall, sense conductor. Que no duien enlloc.
Passen trens cada dia, voldria dir-li. I no hi fa res si no duen enlloc, mentre gaudim del trajecte. No hi fa res si es tanquen portes, tampoc. Sempre es poden tornar a obrir. I si no, n'hi haurà d'altres. I finestres, balcons, escales. Camins plens de ja, només, encara.



dissabte, 12 d’octubre de 2013

Els racons

Preparo la maleta: roba d'abric, paraigua, necesser. Em deixo alguna cosa? Segur que sí, però no hi fa res, perquè duc l'Amélie Nothomb a la bossa. Ni d'Ève, ni d'Adam. Em ve salivera només de pensar-hi! La mare em deixarà algun jersei, si em fa falta, però si em descuido l'Amélie...
He escrit bona part de l'estiu i d'aquesta tardor mandrosa que no acaba d'arribar. He farcit pàgines i més pàgines de records i emocions. M'he gratat l'ànima, com deia Nothomb, amb una cullera ben petita, per no deixar-me cap racó. M'he abocat tota. M'he buidat, que deia aquell, i ara necessito omplir-me.
Quan la llegeixo, ja no em fa res no fer peu, que les onades se m'enduguin mar endins. Em fascina la seva bogeria i sento que si puc estimar la seva, puc acceptar la meva, ni que sigui una mica. 



diumenge, 6 d’octubre de 2013

Retrats

Vinga, que et faré un retrat, em diu ella, un matí, però al final en són dos. El primer, al carbonet, és senzill, perquè en deu minuts llargs el té enllestit. Tu mira'm a mi, em diu. I és fàcil, perquè em concentro, sobretot, en la petita cicatriu que té a la barbeta: blanca, llarga, estreta com un fil. Somriu una mica, afegeix, però sense ensenyar les dents, eh? No sé per què, però les dents no em surten mai bé. Potser per tot plegat el resultat final és un rostre ple de tendresa, però amb un somriure prim, estret com un fil, un pèl irònic.
El segon retrat, una aquarel·la, és un suplici. He d'estar ben quieta, immòbil, durant més d'una hora. Ara provarem un altre angle. No em miris a mi, aquesta vegada. Mira per la finestra, m'ordena. Les vistes són espectaculars: els arbres, la muntanya, el cel, com un llençol estès. Però, al cap d'una estona, em comença a fer mal tot: el coll, l'esquena, la paciència. M'hi esforço, però el rostre que reprodueix no és nostàlgic, ni enyoradís; és un rostre carregat de mala llet.
Quan acaba, es nota que no està satisfeta. Remuga, en veu baixa. Es maleeix. I és cert que no m'assemblo gaire a cap dels dos retrats: el nas, la boca, la barbeta no són meus. El cabell sí, i sobretot els ulls. Els ulls són meus i de ningú més. La mirada dolça, d'un retrat. La mirada plena de força, de l'altre.  
No t'hi assembles, em dirà ell quan els troba penjats a la paret de la meva habitació. Ja m'hi assemblaré, li responc. I tinc raó perquè, quan més me'ls miro, més m'hi veig. La meva cara, la meva creu.




dimecres, 2 d’octubre de 2013

Els fruits


Havent dinat, havent sopat, amb el cafè, el pare fumava caliquenyos, uns cigars prims com el dit petit de la mà, que ho empudegaven tot: la roba, les cortines, els cabells. Quan ens acostàvem a fer-li un petó, amb la germana, la pudor de tabac era com una bufetada, barrejada amb l’olor rància del vi begut amb porró i el deix amarg del cafè sol, sense sucre. El pare mai no ens tornava el petó, només parava una galta, la dreta.
Quan sortia de la feina i el cap de setmana, abans no es fes fosc, treballava a l’hort. Me’n vaig una estona al tros, deia. El seu bocinet de paradís, després d’hores i hores tancat a l’oficina, fent números, enganxat al telèfon, collat per proveïdors i clients. Plantava, sembrava, regava, collia. Engegava la bomba que xuclava aigua del pou i apartava la terra amb cops secs d’aixada, precisos. L’aigua s’escolava entre les regues, assedegades, fins que el pare deia prou i li barrava el pas.
Només l’ajudàvem a collir fruita. Ametlles, pel setembre. El pare estenia un llençol vell, als peus de l’arbre i picàvem les branques amb canyes llargues per fer caure el fruit. Cireres, a la primavera. El pare s’enfilava a l’escala per abastar-les; la germana i jo només podíem sostenir els cistells. Havíem d’afanyar-nos, quan començaven a madurar, ser més ràpids que els ocells, que s’havien de conformar amb les cireres de les branques més altes, on el pare no arribava. N’hi havia de dues menes: el pare preferia les més grosses, d’un vermell clar, amb la carn blanca, àcides. Els ocells i jo preferíem les més petites, d’un vermell fosc, sucoses, dolces. De tant en tant, agafava un penjoll de cireres, madures, i me les penjava a l’orella, com si fossin arracades.