dissabte, 17 d’agost de 2013

A taula

La Júlia no hi és però, com sempre, col·loquen una cadira més, un tovalló de fil, plat, copa, coberts, com si en qualsevol moment hagués d’aparèixer per la porta, riallera. Però no vindrà, és clar, i aquest buit a taula és també un buit clavat en una part del cos de tots ells: al ventre, al pit, a la gola, al puny clos.
Tres anys sense la Júlia i la mare s’ha anat consumint, corsecant; si el dolor té una cara és la d’ella, que serveix els canelons, que encara fumegen, com si aboqués les entranyes a cada plat. El pare és l’ombra d’una ombra, encongit, empetitit, els ulls enfonsats, les mans que tremolen quan omple de vi les copes. La Marta, la mirada sempre perduda, com si cerqués la germana extraviada per cada racó de la casa.
I l’Esteve. L’Esteve fa bona cara, tothom ho diu. Només li ha restat el posat seriós, afirmen. Que n’és de fort, de valent, què faríem sense ell, exclama la família. Ell no diu res. Somia, però, que algun dia el metge l’obrirà i el trobarà tot podrit per dins, pudent, negre com els pulmons dels fumadors empedreïts.
L’Esteve nota la mà calenta de la dona que li estreny la cuixa, el “sóc aquí” silenciós. Aquesta dona que amb prou feines va conèixer la cunyada, i que, per tant, sempre serà una estranya en aquesta taula, on només es mastega dolor i pena. La dona que, per fi, llueix orgullosa el ventre inflat que ha aconseguit amb temps i insistència. Quin sentit té, pensa l’Esteve, dur una altra criatura a aquest món sense Déu ni justícia, que t’arrabassa en un instant allò que més estimes. No blasfemis, que aniràs a l’infern, li deia l’àvia, de petit. Però no, es repeteix ell,  l’infern és aquí i ara: se’n van obrir les portes de bat a bat el dia que va morir la Júlia.
Sent que amb cada paraula, que amb cada silenci, podria caure a terra i caragolar-se com un cuc. Segur que les rajoles fredes, lluents, que la mare frega amb ànsia cada matí, li calmarien el neguit que no el deixa viure. Però no. Cerca, endins endins, un somriure petit, de quan encara se sentia viu, i alça la copa per brindar pels canelons de la mare (els millors del món, diu) i aquest vi exquisit que ha triat el pare (una delícia per al paladar i els sentits).




divendres, 16 d’agost de 2013

Pedres a les butxaques

Era poca cosa, una nena escanyolida dins un abric verd poma dues talles més gran, que m’havia de durar unes quantes temporades. Creuava un petit descampat per anar a l’escola i no em podia arrecerar enlloc quan bufava la Tramuntana. M’omplia les butxaques de pedres per donar-me consistència, per sentir-me més sòlida, per enfonsar les arrels a terra, com una àncora. 
No valia qualsevol pedra, però. Havien de ser llises, arrodonides, blanques o rosades, amb alguna veta blava o grisa. Ni molt grans ni molt petites. Boniques. Em treia els guants i els desava dins la motxilla, malgrat el fred, per poder acaronar-les amb el tou dels dits de tant en tant quan el vent em reclamava.
D’alguna manera inconscient, era el meu secret, una mena de ritual que em portava a buidar les butxaques poc abans d’arribar a casa, cada tarda, i a recomençar el procés el dia següent. Recordo encara el tacte suau de les pedres, el pes de les butxaques, cada dia una mica més deformades. I conservo el gest de cercar pels camins, amb la mirada, pedres llises, arrodonides, blanques o rosades. Boniques.


dilluns, 5 d’agost de 2013

Mandra còsmica

Maleeixo el despertador quan sona. Voldria dormir una estona més, un minut més, una vida més. Sóc obedient i aplicada, però, i m'alço desseguida. M'activo, amb la son enganxada encara a les parpelles, els ulls inflats, la marca del coixí encara a la galta dreta. Desperta només a mitges, repeteixo els gestos rituals de cada matí, com una autòmata: infusió, dutxa, esmorzar, notícies, roba, metro.
Fitxo a la feina, amb l'índex de la mà dreta. Si tinc sort, la màquina pita a la primera. Sec a la meva cadira, engego l'ordinador, ajusto la pantalla. Ordeno els papers, la grapadora, el pot dels clips, el got, tot allò que la dona de la neteja s'entesta a desendreçar abans no arribem. És la seva manera de fer-se visible, de dir sóc aquí, existeixo. Com Penèlope, poso ordre cada matí, sabent del cert que, el matí següent, el caos tornarà a regnar a la meva taula.
Obro la finestra perquè es ventili la sala. Reviso els  missatges pendents. Mandrejo un poc. De mica en mica, comencen a desfilar els companys. A alguns, els envejo l'energia, les ganes, de bon matí. I em capbusso, cada dia un xic més endins, per trobar un bri d'il·lusió que oferir-los, entre tanta mandra còsmica.
Les cartes semblen sempre les mateixes, però les barrejo i les torno a barrejar, amb energia, les canvio de posició, invento jugades, mentre espero, pacient, noves partides.



dissabte, 3 d’agost de 2013

(Ben)tornada

(Ben)tornada, avui, de terres estranyes. Tants dies lluny de casa i la llengua se't trava; ja no saps què dius ni a qui ho dius. Enyoraves el silenci; esperaves trobar-lo rere la porta, fidel, però és orgullós i hauràs de tornar-te'l a guanyar, gota a gota, com cada vegada que l'abandones.
(Ben)tornada, avui, al teu llit, al teu coixí, a la nevera buida, l'aixeta que ja no degota, sinó vessa, a la porta que només tanca bé quan li plau. Al televisor tossut que tan sols s'engega a estones, al telèfon que a l'agost no sona. A la calor humida que s'enganxa a la pell i t'hi deixa un regust de sal que només tu llepes.
(Ben)tornada, avui, a la rutina anhelada que, malgrat tot, et pesa. Quilòmetres i més quilòmetres d'espígol segat (qui ens ha robat els blaus, digues, i ens ha deixat només les engrunes?). Carretera enllà, sota un sol inclement, per camins que sempre sempre et duen a casa.