dilluns, 8 de juliol de 2013

Un gat negre

El gat era negre, petit i tenia els ulls grocs, brillants. La Marta l'havia vist moltes vegades, rondant la casa, sobretot cap al vespre. Algun dia, fins i tot, havia provat d'acostar-s'hi, però l'animaló sempre fugia esperitat, així que va optar per ignorar-lo. Va ser aleshores que el gat va començar a freqüentar més el jardí; ben sovint, la Marta se'l trobava mig endormiscat sota la figuera. Ja no arrencava a córrer quan la veia, ben al contrari: la mirava passar, indolent.
Un vespre, en veure'l per la finestra del menjador, va decidir dur-li les sobralles del sopar, encuriosida per la reacció que tindria l'animal. Quan se li va acostar, el gat va tombar el cap, esquivant-li la mirada, però no es va bellugar gens. Al cap d'una estona llarga, es va estirar tot ell, mandrós, va ensumar el plat i va menjar, amb parsimònia; la Marta l'espiava, ansiosa, de la casa estant.
Es va establir un ritual silenciós. El gat apareixia cada vespre i ella li duia menjar. Sobralles, primer, menges més elaborades, després. Al principi, l'animaló jeia sempre sota la figuera; ella, però, va anar acostant poc a poc el plat a la casa, un passet més a prop cada dia, fins que, un divendres, el gat ja sopava al porxo. Va resistir-se a entrar, però, una temporada llarga, encara, i tot i així només si ella deixava una porta o una finestra obertes. Aleshores, ja permetia que l'acaronés, però només una mica, només una estona. La Marta va provar, debades, de posar-li un nom, però ell no hi consentia: marxava així que ella el cridava, desapareixia dies sencers, si hi insistia.
El gat era negre i tenia els ulls grocs, brillants, però ja no era petit. Havia crescut, s'havia engreixat. Dormisquejava sota la figuera, bona part del dia, quan feia bo; jeia a la vora del foc, a l'hivern. Feia el mandrós al sofà o als peus del llit de la Marta, quan li abellia. Li fregava les cames quan volia manyagues, l'esgarrapava fluixet quan tenia ganes de jugar. Anava i venia, entrava i sortia, a pler.
Al principi, es va sentir eufòrica: havia domesticat l'animal. O això creia. Amb el temps, mentre ell esdevenia amor i senyor de la casa, va entendre, per fi, que l'havia domesticada ell: un gat negre, d'ulls grocs, brillants, sense nom.