dimecres, 26 de juny de 2013

Besa'm el bes

Besa'm el bes, abraça l'abraçada. Busca'm entre la gent, torna'm la mirada. Que ho dono tot, ho aboco tot, d'aquest pou sense fons que és la meva ànima. Els savis m'han dit, m'han repetit, que he d'estendre la mà, obrir els braços i el pit, per rebre. O em quedaré eixuta, seca, gastada, erma.
Així que besa'm el bes, abraça l'abraçada. Busca'm tu, avui, entre la gent. Torna'm, per fi, la mirada.

dimarts, 25 de juny de 2013

Una terrassa amb vistes

(Ficció!)

Saps que aquesta terrassa amb vistes a la Sagrada Família m'encanta. Que sigui amb qui sigui, segui amb qui segui, sempre em situo de cara al temple, que no puc apartar-ne la mirada i acabo perdent el fil de totes les converses. Que em fa sentir immensa i minúscula alhora.
Ho saps i, malgrat tot, m'has dut aquí per dir-me que em deixes. Que estàs cansat, avorrit, trist, que plegues veles. M'ho aboques tot, ara que has pres embranzida: les pors, els dubtes, les frustracions, la desídia. I com que ets previsible, quan ja no saps què més dir, m'etzibes allò de no ets tu, sóc jo. I és clar que ets tu, imbècil! Voldria escopir-te les paraules a la cara, tornar-te-les totes, però saps que aquesta terrassa amb vistes a la Sagrada Família m'encanta. Que no vull perdre els papers i la paciència justament aquí. Per això, aparto la mirada del teu rostre i em concentro en el temple. Deixo que el teu xerroteig buit s'apagui de mica a mica, fins convertir-se en un brunzit de fons, lleugerament molest.
Sé que, aviat, quan se t'acabin les paraules, les excuses, les justificacions, et pesarà el silenci. Et sentiràs incòmode i voldràs marxar. Deixarem, doncs, per a un altre dia, la feina feixuga. Desaré en capses les quatre coses que tens escampades pel meu pis. Ens repartirem els amics: serà ràpid; la majoria són meus. No has sabut cuidar-los, conservar-los, se t'han anat morint, com se't moren les plantes que t'entestes a comprar. Ens repartirem també els llocs: serà una lluita aferrissada. Bregaré per cada espai, per cada racó. Aquesta terrassa, per començar, és meva: no vull tornar-t'hi a trobar, no vull que m'espatllis les vistes.



diumenge, 9 de juny de 2013

Xàfec

Ahir va caure un xàfec, però érem a casa, a recer. Jo vaig dur l'esmorzar, com sempre, tu aquest bon humor etern i l'optimisme perenne que sempre em desmunten, perquè no sé d'on els treus. A mi, tot sovint, la fe em trontolla, se m'obren abismes a tocar els peus i se m'esquerden les parets.
Ahir, va caure un xàfec i el menjador es va enfosquir de cop. Vam esmorzar en penombra, doncs, tu parlotejant tota l'estona, que el silenci sempre et pesa. La son enganxada encara a les parpelles.


dijous, 6 de juny de 2013

Rebre

La majoria dels finalistes es presenten a l'acte acompanyats, però tu has pensat que, sola, et podries fer passar millor els nervis i la vergonya. Arribes d'hora, com sempre, perquè no saps arribar tard i perquè així pots tenir-ho tot controlat, com a tu t'agrada. L'hostessa comprova que siguis a la llista; per algun motiu inexplicable, no han ordenat els finalistes alfabèticament i triga uns segons eterns a localitzar-te. Però sí, ets a la llista, sembla, i marca una creueta al costat del teu nom. Et somriu i et desitja sort. Ja pots seure on vulguis, diu. Com si fos tan senzill...
Com fas al cinema, als teatres, als avions, arreu, vaja, busques un seient on puguis passar desapercebuda, ni gaire endavant, ni gaire endarrere, prop del passadís, això sí, per si, vés a saber per què, has de sortir corrents, cosa que no ha passat mai, que tu recordis.
Podries dedicar aquesta estoneta que et queda a passar revista a la competència, com fan d'altres, però et fa mandra i et sembla ridícul i una mica trist i un munt d'adjectius més que ara no et vénen a la ment, tot i que se suposa que ets aquí perquè t'agrada escriure...
Si fossis una persona normal, és clar, hauries vingut amb algú i ara podries fer veure que xerres distesament. Treus un llibre de la bossa, doncs. No et pots concentrar i rellegeixes la mateixa pàgina una vegada i una altra, però al cap i a la fi et distreus i t'amagues una mica, el cap inclinat damunt el llibre, els cabells que et tapen la cara (penses, il·lusa, que si no mires no et veuen).
Per fi, PER FI, l'acte comença. La presentadora és simpàtica, dinàmica, divertida, riallera, molt com toca, vaja. I no es cansa de fer-vos aplaudir. Un aplaudiment per a l'organització, un altre per als membres del jurat, el president de la institució (o era el director general?). Un aplaudiment per als discursos, els finalistes, els regals que es lliuraran. Al final aplaudeixes i ja no saps ben bé per què.
I, finalment, els guanyadors. Al cap i a la fi, per a això som aquí, no? Com era d'esperar, la teva categoria és la darrera. A mesura que van dient noms i els guanyadors pugen a l'escenari a recollir premis, encaixar mans i deixar-se petonejar i fer fotos et vas posant més i més nerviosa. HISTÈRICA, de fet. Et fa il·lusió guanyar, és clar, com a tothom?, però alhora voldries no ser aquí o no sentir el teu nom i poder-te fer fonedissa mentre aplaudeixen a algú altre. Potser és que no saps guanyar o no saps rebre. Quan et fan un regal, sempre ho passes malament, perquè tens por de mostrar poca alegria o massa, de semblar indiferent o forçada. Si et criden, què faràs? Has de somriure, mostrar-te il·lusionada? O fer cara de sorpresa, de no m'ho esperava. Uf, mandra còsmica, que dèiem.
I mentre penses i repenses, arriba el moment.

And the winner is...



dilluns, 3 de juny de 2013

Tot és fàcil

Tot és fàcil, quan tens ànimes amigues que desfan nusos, obren portes, tomben parets. Que no tiben mai la corda, no estiren massa el fil.
Tot és fàcil, una tarda de dissabte a casa, regant les penes i les alegries amb cervesa i vi blanc. Amorosint el paladar amb maduixes i cireres, banyades amb xocolata. I una infusió (o dues), per fer-ho passar tot.
Tot és fàcil quan sembla que tot es complica, si la companyia és bona. I ho és...


dissabte, 1 de juny de 2013

Tot es complica

Estimo, odio, aquesta capacitat d'agafar el fil amb la punta dels dits, d'estirar-lo i fer-ne un nus, o dos, o tres. De complicar la senzillesa. De retòrcer la veritat del dret i del revés, fins que sigui mentida. De capgirar la mentida, de maquillar-la, de disfressar-la, fins que sembli veritat. De dir una cosa i pensar-ne una altra. De negar-se un cop, i dos, i tres, fins no ser. No sóc, no vull, no estimo.
(Vull deixar de rentar els plats després de cada àpat. Sortir de casa, cada matí, amb el llit desfet. No canviar els llençols cada dissabte. Acumular la roba bruta al cistell. Construir un caminet de molles de pa al passadís.)
Odio, estimo, aquest fil que no és un fil, que és una corda. Que lliga mans i peus, que estreny el pit, la gola, el cor. Aquesta porta que no és oberta, ni és tancada. Aquesta porta que no és una porta, que és una paret. De pedra negra i sutge. De pedra blanca i neu.
Estimo, odio. T'odio, t'estimo.