diumenge, 19 de maig de 2013

No em diguis que se't moren les plantes!

Aquest mes de maig vessa versos i tulipes i, a mi, en canvi, confesso a l'amiga, se'm moren les plantes. Obro i tanco finestres, les canvio de lloc: ara al balcó, ara al menjador, ara a la cuina. Tenen aigua, adob, paraules plenes de tendresa, una mica de sol, una mica d'ombra, una mica d'aire fresc, una mica de recer. I, malgrat tot, se'm moren, una mica més, a cada minut. Només el potus m'és fidel i creix, orgullós, els verds un poc més verds cada dia, els grocs més intensos.
L'amiga em mira i em somriu. Calla una estona i després diu, múrria: parles de plantes, oi?


dimecres, 15 de maig de 2013

Un tros de cel

El núvol no se'n va mai. Té llogat aquest tros de cel per sempre

Mercè Rodoreda, Viatges i flors



Llegeixo Un cel de plom, sobre la vida de Neus Català, la darrera supervivent catalana del camp d'extermini de Ravensbrück. Potser no és la millor lectura per a aquest mes de maig plujós i convuls, però cal perquè resitua, emociona, trasbalsa.
Descobreixo que l'horror són unes sabates amb sola de fusta, quatre números més grans, el zapzapzap que no t'abandona en tot el dia, com un eco, com una ombra no volguda. L'horror és un uniforme de ratlles fet amb cabells d'altres presoneres. Un rosegó de pa sec cada nit. L'horror és un cel de plom, el cel sense oxígen del passat.
I amb l'horror, de la mà, la solidaritat, el coratge, la supervivència, la dignitat, l'orgull. Plorar, resar, cantar, abraçar, riure. Lluitar per cada minut de vida, per cada tros de cel, petit o gran, per més núvols que l'enterboleixin.


dissabte, 11 de maig de 2013

L'home del castell

A vegades, t'envejo el món petit, de fantasia, que t'has creat a mida amb les engrunes. Amb quatre pedres, has construït un castell de murs infranquejables, on ets amo i senyor, súbdit i vasall. De tant en tant, treus el cap per la finestra per contar-nos històries velles, com si fossin noves, històries tristes, com si fossin alegres, històries dels altres, com si fossin teves.
A vegades, t'envejo la seguretat, certa o falsa, ferma o fràgil, de saber-ho tot, de merèixer-ho tot. Voldria, com tu, tallar-me les ungles de les mans, arran arran, i després provar de mossegar-les fins sentir el gust de la sang a la boca. Caure en un son profund, el son dels infants, dels innocents, dels ignorants, només de recolzar el cap sobre el coixí, i llevar-me l'endemà buida, lleugera, ingràvida. No saber conjugar el verb cuidar. Cuida't, cuida'm, cuida. Viure només per a mi. No desitjar altra cosa que allò que puc abastar allargant la mà.


dijous, 9 de maig de 2013

L'enèssima decepció

M'escrius per contar-me l'enèssima decepció i no et sento rabiosa ni trista, només cansada d'ensopegar sempre amb les mateixes pedres a cada revolt del camí. Mandra còsmica, dius. Et penso, et responc. I és cert, et penso, molt, i penso també que no fa tant que ens coneixem i, en canvi, ens sabem tots els racons. I penso també que l'univers és savi perquè ens dóna petits desencisos perquè puguem valorar com cal les grans alegries, perquè les assaborim, conscients, amb els ulls ben oberts, vives. Perquè puguem gaudir d'aquest maig esplèndid, en què plouen versos i tenim l'ànima farcida de tulipes que creixen, magnífiques i lluents, malgrat tot.